A l'Andi no sé quina etiqueta li correspondria, sé que té problemes de tipus obsessiu molt importants (i no sé si també altres tipus de "dificultats" mentals). Són problemes que, de tant en tant, el desestabilitzen fins al punt que, de vegades, al final esclata. Amb comportaments violents sobretot cap a objectes, amb el resultat, de vegades, de grans trencadisses.
La seva agressivitat no és cap a persones (però sí, de vegades, autoagressiva). Després, quan recupera la calma, la raó, es submergeix en un profund malestar, a causa del que ha fet.
Deu tenir trenta anys, els seus pares diuen que ha après estratègies per, quan s'adona que comença a vorejar un estat perillós, procurar asserenar-se, per tal de no arribar al desbordament. De no arribar-hi a conseqüència del malestar insuportable provocat per les obsessions.
Els seus pares diuen que, en aquests moments, aquestes estratègies protectores les té ben integrades, i que moltes vegades li són efectives. Que abans d'arribar al descontrol, és molt conscient que ha d'intentar evitar que arribi, que hi quedi submergit i sense ja cap capacitat de reacció.
Els pregunto si saben quines són les causes que poden afavorir l'aparició d'aquestes situacions de perill. Diuen que ells estableixen una relació amb els moments o etapes que l'Andi assumeix responsabilitats i compromisos que el sobrepassen, que li són molt difícils de gestionar, i que fan que llavors vagi augmentant la seva ansietat. Fins que, al final, arriba el moment que ja no pot controlar res, i tot explota.
Els pregunto si ell té alguna necessitat, d'assumir aquests compromisos, si podria viure amb una activitat més limitada i, en conseqüència, menys estressant. I em diuen que sí, perquè a més, si cal, ells l'ajuden. Però que l'Andi aquesta necessitat, la de no assumir tants compromisos, no la té tan clara, que li sembla que està obligat a assumir-los, a causa dels seus valors ètics, per una qüestió de solidaritat, responsabilitat, etc.
És a dir, és una persona, segons sembla, molt conscient que, quan comença a perdre el control, ha de fer alguna cosa per evitar perdre'l, però que, en canvi, és molt poc conscient de la necessitat de tenir una vida més tranquil.la, que el mantingui allunyat "del seu precipici".
No s'adona que l'important, el fonamental i prioritari, és anar a l'origen del problema. Com si el problema important només fos la crisi, i no allò que provoca la crisi. Com que té aquesta falta de lucidesa de conjunt, la seva energia la inverteix només a mirar d'apagar el foc quan es comença a encendre, en lloc de mirar de no acostar-se de les situacions que afavoreixen els incendis.
Fa anys, el vaig veure un parell o tres de vegades, i després li he anat seguint la pista a través dels seus pares. Hi penso sovint. Una persona molt intel.ligent (ho és, molt), amb una gran lucidesa en relació amb la necessitat de no perdre el control quan veu que la seva estabilitat comença a trontollar, i que alhora, de manera sorprenent, té amb una gran incapacitat per veure la seva situació "des de l'aire", de manera global. Que té la incapacitat d'entendre que, sense ocupar-se dels factors que l'acosten al precipici, la seva vida es converteix en això, en una vida "sempre amb el risc de caure pel precipici".
Hi penso de tant en tant perquè l'Andi és molt representatiu, en aquest sentit, de persones amb problemes semblants. Persones de vegades molt intel.ligents però incapaces d'anar a l'arrel dels seus problemes. I que a causa d'aquesta incapacitat, dediquen munts d'energies a intentar anar apagant els focs que se'ls van encenent, en lloc de dedicar-les, les energies, a allunyar-se dels boscos amb riscos d'incendis.
Sembla que, amb vides tan difícils, i sovint tan plenes de sofriment, hauria de ser més fàcil, poder-se adonar d'aquesta realitat, en lloc de només veure'n un fragment. Però moltes vegades no és així.
