És el que li va dir, ben tranquil, l'Oriol al seu pare, quan aquest li va dir que hauria de pensar en el futur, mirar d'aconseguir una feina estable i, així, tenir una pensió el dia que es jubilés. L'Oriol té trenta anys.
Des d'aquell dia, alguna altra vegada l'Oriol li ha dit al seu pare el mateix, amb la mateixa "naturalitat": que quan ell es mori, quan es morin els dos, el pare i la mare, ell es suïcidarà.
Al seu pare, és clar, sobretot la primera vegada, a causa de la sorpresa, aquella resposta el va impressionar i trasbalsar molt. Després, de mica en mica, va ser capaç d'anar-la entomant d'una altra manera, sense tanta angoixa, perquè a més va pensar que, del que pogués passar quan ell morís, ell ja no se n'assabentaria. Precisament perquè estaria mort. A la mare, en canvi, pair aquestes respostes del fill li costava molt més.
La història, "l'historial de l'Oriol", era llarg i accidentat. Quan era adolescent ja era un noi emocionalment molt inestable. Els seus pares havien fet el que havien pogut, perquè l'Oriol no abandonés els estudis. I quan els va abandonar, més endavant van insistir perquè fes algun grau de formació professional. Al final ho van aconseguir, que es decidís a fer-lo, i va ser capaç d'acabar-lo. Això va fer que els pares es quedessin una mica més tranquils, perquè aleshores l'Oriol ja tenia un títol. A la vegada, l'Oriol se sentia més segur, perquè ja no era "un fracassat escolar, i tenia més possibilitats de treballar. De cara als altres, "era una persona normal".
Va començar algunes feines, però li duraven poc. Se'n cansava, es queixava dels companys, deia que no el tractaven bé, que no el valoraven prou, que ell era el que més treballava... El seu grau de distorsió del que passava era molt gran, i repetit cada vegada que començava una nova feina. Per descomptat, no s'adonava que, si a tot arreu li passava el mateix, "ell hi havia de tenir alguna cosa a veure", amb els seus fracassos.
Al final, com que era hàbil en la cosa informàtica, va començar a fer pel seu compte algunes feines que li encarregaven coneguts. Les feia a casa seva, de manera que la seva relació amb la gent, que era una de les coses que més li costava gestionar, era molt petita. Amb aquesta activitat informàtica, amb la que aconseguia alguns diners, pocs, més una petita paga social que rebia, més els complements que hi afegien els seus pares quan convenia, tenia una vida econòmicament força resolta.
Arribar a aquest punt havia sigut una proesa, gairebé un miracle. El fracàs escolar inicial de l'Oriol, o els fracassos laborals posteriors, de fet havien sigut una fotesa, al costat dels daltabaixos mentals que havia patit, inclosos intents de suïcidi. Les visites durant anys i anys a psicòlegs i psiquiatres, els brots de violència, les amenaces d'agressions als pares i a altres persones...
Amb el pas del temps, molt de mica en mica, i amb les moltes ajudes dels diferents professionals de la salut mental que havia tingut, i probablement també amb una part considerable de sort, havia arribat a aquella estabilitat, realment inimaginable, anys enrere. Una estabilitat que, d'altra banda, també tenia les seves esquerdes, perquè de tant en tant encara li agafaven rampells autodestructius. La vida de l'Oriol ja no era un horror absolut com abans, era força més fàcil, però encara tenia aquelles parts de foscor.
Malgrat tots els progressos que havia fet, al pare li semblava que l'Oriol encara havia d'aspirar a més. Que si havia arribat fins a aquell punt, no hi havia motius per pensar que no pogués assolir altres fites. Per això, de vegades encara li deia que havia de pensar en el futur.
I era llavors, quan el pare treia aquest tema, que l'Oriol de vegades li deia, tranquil, sense fer cap drama, que ell no hi veia cap problema, en no pensar en el futur. Perquè quan ells no hi fossin, es suïcidaria.
