El Daniel: més NA (l'ajuda mútua)

El Daniel des de fa anys està molt implicat en grups de Narcòtics Anònims (NA). Diu que quan arriba gent nova a un grup de NA, o quan en general algú vol deixar les addiccions (a través de l'opció que sigui), hi ha un factor determinant: la necessitat de, en algun moment, "un canvi de paradigma" (així ho diu ell). Un canvi que sovint marca la diferència de cara a poder aconseguir mantenir-se o no abstemi i, alhora, a gust, en pau, amb un mateix.

Diu que una persona amb problemes d'addiccions és una persona centrada només en ella mateixa, les vint-i-quatre hores del dia: tot gira al seu voltant i al voltant de la seva necessitat de consumir, no veu res ni ningú més. Els altres només existeixen com a possibles facilitadors, o dificultadors, de la necessitat de consumir. Família, amistats, coneguts, desconeguts... només són vistos així, de manera instrumental.

En els grups de NA (ell parla d'aquests grups perquè són els que coneix, però no nega que hi hagi altres opcions que puguin fer la mateixa funció), com que tenen integrat el concepte de "servei als altres", quan els nous van incorporant aquesta dimensió fins aleshores inexistent en la seva vida d'addictes, és a dir, quan poden començar a passar de pensar només en "jo, jo, jo", i començar a pensar en "tu", "vosaltres", i no de manera instrumental sinó interessada de debò per l'altre, és quan llavors poden començar a gestionar els seus problemes d'addiccions d'una manera diferent. I amb més possibilitats d'èxit.

És un canvi que no és gens fàcil, sobretot avui, en aquesta societat tan individualista en què vivim, du el Daniel. Però que alhora és imprescindible, si el propòsit no és només no consumir (ja prou difícil), sinó "no consumir i alhora estar una mica a gust a la vida", una mica en pau amb un mateix. És a dir, mantenir-se abstemi "gràcies" a aquest sentit d'utilitat que dona la cura dels altres. 

El Daniel encara va més enllà: diu que, per a ell, aquest sentit d'utilitat és el que, en definitiva, fa que encara segueixi viu.

Ho diu així, seguir viu. Perquè diu que la seva vida no és que ara sigui fàcil. Perquè els seus problemes no són només les addiccions, mantenir-se abstemi, sinó que també arrossega problemes de personalitat importants que de vegades li generen molts malestars, que li provoquen crisis. Malestars i crisis de vegades molt grans, fins al punt de, de vegades, tenir idees suïcides. Ho repeteix: que si no fos per aquest sentit d'utilitat que el lliga de manera sòlida a la vida, segurament ja s'hauria suïcidat.

El Daniel diu que ell era un cas de manual, durant molts anys esclavitzat per les drogues, i alhora culpabilitzant tothom de la seva mala vida. Als seus pares en primer lloc, als quals feia la vida impossible. I que va ser gràcies als grups de NA, que va començar a conèixer, a través de les reunions, aquesta idea "de cura mútua". Una idea que per a ell, centrat fins aleshores absolutament en ell mateix, era una novetat. Diu que va ser com una llum que va aparèixer a la seva vida, una llum, o direcció, que li oferia alguna possibilitat de futur. Afegeix que, actualment, segueix pensant que és el factor més determinant, de cara a poder seguir mantenint-se abstemi. Mantenir-se abstemi i, alhora, no viure aquesta vida d'abstemi com una tortura, sinó amb dignitat i una serena alegria. Content, orgullós, del que va fent i aconseguint.

Poder parlar amb el Daniel és un privilegi, poder escoltar el que explica, amb la claredat, la lucidesa i sinceritat amb què ho fa. De tant en tant quedem per fer un cafè, i el cafè s'allarga i s'allarga.

A més, el Daniel sempre m'agraeix la possibilitat de quedar. Igual que jo, que també li agraeixo que puguem quedar. Si fa uns anys m'haguessin dit que un dia seria així, que tindria aquestes relacions i aquestes converses amb persones com el Daniel, i que a sobre em donarien les gràcies, no m'ho hauria cregut. I potser fins i tot no m'hauria semblat interessant, aquesta possibilitat. Ara, en canvi, "aquest sentit d'utilitat", que en el meu cas passa també per aquests cafès compartits, crec que, com en el cas del Daniel, és el lligam més fort que tinc amb la vida. I no és en absolut cap "frase".

Jo no tinc problemes com els del Daniel, ni com els d'altres persones de les quals de vegades parlo. Però encara que no tingui problemes com els seus, com que la vida em sembla bastant absurda i incomprensible (per poc que m'aturi a pensar-hi, em sembla això, molt absurda i incomprensible), si no tingués aquest sentiment d'utilitat possible gràcies a aquestes implicacions (i algunes altres), també em costaria molt, trobar algun "què" una mica consistent que em semblés que justifiqués seguir vivint.

De l'infern a l'estabilitat: el Tomàs

Tenia unes explosions d'ira i de violència que espantaven tothom, es ficava en tota mena d'embolics, tenia diferents conductes de risc, bevia de manera abusiva i també consumia altres substàncies. Culpava els seus pares de tot. 

Era un fill adoptat. Havia passat per un munt de psiquiatres i psicòlegs. Parlaven d'un trastorn de la personalitat sever, deien que era trist, però que es podia fer poca cosa, en el seu cas. El donaven gairebé per perdut.

Quan tenia una de les seves crisis de descontrol, ira i violència, els seus pares s'ho passaven molt malament. De vegades havien trucat a la policia. Se sentien desbordats, no sabien què fer. Els amenaçava verbalment, tot i que mai va arribar a agredir-los. La violència física la dirigia cap a les coses, i unes quantes vegades havia provocat destrosses molt importants a la casa, i fora de casa també. 

Han passat uns quants anys, i sembla que s'hagi produït un miracle. Literalment. Està molt més tranquil. Ja no consumeix. Té molt bona relació amb els pares, i també amb el seu germà, amb el qual havien perdut tot contacte, perquè el germà, per autoprotegir-se, se n'havia apartat completament.

En el seu miracle hi va influir molt que, quan estava pitjor, se'n va anar a viure amb una noia, i la relació amb ella, que semblava que era impossible que durés, va durar. Era un contrast molt gran, ella amb una vida absolutament ordenada, i ell del tot desordenada. Ella equilibrada, i ell del tot desequilibrat. Però contra tot pronòstic, malgrat les dificultats, seguien junts, i a poc a poc ell va anar incorporant una mica d'ordre, uns inicis d'autocontenció, una incipient estructura.

Molt a poc a poc, es va anar asserenant. Van anar minvant les seves explosions d'ira i els seus descontrols. Va reprendre estudis que només tenia començats i, després, va començar a treballar.

De mica en mica, va anar restablint el contacte amb els seus pares. I va anar valorant, i reconeixent, tot el que havien fet per ell. La seva estimació i la paciència infinita que havien tingut. El molt que havien patit. Va veure això, que no només havia patit ell, que és l'únic que veia abans, sinó també ells. Tots. I des d'aquesta consciència, va anar fent un procés de reconciliació, de relligament.

No ha deixat d'anar a festes com les que anava abans, festes que sempre l'han atret molt, on la gent, normalment, es descontrola bastant. Però ell, ara, encara que aquests dies begui de manera puntual una mica, ja no perd mai el control. És molt conscient d'allò que li convé, i d'allò que no.

Al llarg dels anys, des de l'etapa més horrorosa i fins ara, he anat seguint la seva història a través d'una parenta seva. L'última vegada que hi he parlat ha sigut fa poc, i ella ho ha dit així: "És com un miracle!"

A favor seu, diu, hi ha jugat que és molt intel.ligent i, sobretot, que aquesta intel.ligència ha sigut capaç de posar-la "a favor seu", no en contra (cosa que en aquests casos de vegades passa i, llavors, la gran intel.ligència d'aquestes persones és la seva pitjor enemiga, perquè els serveix per blindar-se davant de cap possibilitat de reflexió, de canvi).

Aquesta parenta diu que de vegades els pares encara tenen por, del que li pugui passar a ell. Por que un dia la vida d'aquest fill es torni a extraviar, a causa d'alguna crisi. Però afegeix que ella creu que, encara que això passés, llavors el Tomàs segurament podria trobar el camí del redreçament, perquè ara tindria ja incrustada l'experiència, la referència, "de la bona vida actual", com una realitat viscuda, i per tant recuperable. Una referència que un només s'adona que és un veritable tresor si abans no ha existit mai en la seva vida i un dia la té. Perquè abans només hi havia "el buit", un gran buit i malestar, a causa de la seva absència.

Diu que el Tomàs segueix tenint un caràcter fort, però ara, de manera sorprenent, modulat per una gran bondat, una bondat i empatia cap als altres que és com si sempre haguessin estat dins seu, però ofegades a causa de tanta ràbia i dolor.

Una cervesa, continuació

Quan torno a trobar el Genís, el de la cervesa i l'hospital (1), assegut a un banc, m'assec al seu costat i li dic que em va impressionar molt, el que em va dir l'altre dia. Ell llavors em torna a explicar el que ja m'havia explicat: el dia de l'incident, l'ambulància, etc., perquè suposo que es pensa que és això, el que em va impressionar. Però no ho és.

Faig un preàmbul, li dic que no sé si en vol parlar, que si de cas que ho digui, i llavors li pregunto quan va ser, que va començar a tenir problemes amb l'alcohol.

Em diu que no té cap problema per parlar-ne, perquè encara que no ho vagi proclamant, tampoc l'amaga, la seva relació complicada amb l'alcohol. Diu que feia molts anys que bebia habitualment, cada dia, de manera excessiva, sense que ho considerés estrany ni que li generés cap problema. Que pensava així, cap problema, tot i que algunes vegades arribava borratxo a casa.

No havia tingut mai cap accident, malgrat que conduia sovint. De vegades, l'endemà d'una borratxera ni tan sols sabia com havia arribat a casa. Però que anava fent, i que així van anar passant els anys, molts. Fins que un dia, fa quinze anys, va tenir una topada amb un altre cotxe.

Va acabar a la comissaria, li van retirar el carnet durant un any, i el conductor de l'altre cotxe el va demanadar pels danys i perjudicis que li havia causat. I el jutge el va condemnar a pagar un milió de pessetes.

No li dic que, fa quinze anys, en feia un grapat que ja circulaven els euros, de manera que em quedo només amb què, "fa els anys que sigui", el van condemnar a pagar una quantitat important de diners, fos la que fos en concret. Però prou elevada com perquè només la pogués anar pagant de mica en mica, després d'arribar a un acord amb el denunciant sobre els terminis (em fa aquest afegit a la informació inicial).

Diu que entre la topada, la comissaria, la denuncia i la indemnització, va tenir clar que, allò, no podia seguir igual. I va demanar ingressar en un centre públic de desintoxicació, del tot determinat a no tornar a beure. I afegeix que aquella claredat, aquella determinació, des de llavors no se li ha afeblit mai, i que per això es va prenent de manera habitual l'aversiu, l'Antabús, per sentir-se més protegit.

Al final, com que no l'ha esmentada, li pregunto com portava la seva dona la seva vida desordenada a causa de l'alcohol. I em diu: "Ja t'ho pots imaginar, malament".

I és clar, aquest "malament", que no costa gens d'entrendre, alhora resulta curiós que només surti ara, quan li ho pregunto de manera explícita (i ell, d'altra banda, només em contesta de manera mínima). Abans, en cap moment del seu relat s'hi havia referit. En cap moment. Ni en relació amb les seves arribades a casa borratxo, ni tampoc després, en relació amb els factors que van fer que es decidís a no beure mai més.

Un misteri, això de la seva dona, un misteri sobre el que es podrien fer diferents especulacions però que, a falta de més informació, serien només això, especulacions.

--
(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/07/una-cervesa.html
Primer no li vaig posar nom, ara sí, Genís, inventat, tal com faig normalment en aquests escrits, no posar els noms reals (a banda de canviar, si em sembla oportú, amb el mateix objectiu de mantenir la privacitat i l'anonimat, altres detalls).

Narcòtics i carismàtics

¿Tenen alguna cosa en comú, un grup de Narcòtics Anònims (NA), i un de Renovació Carismàtica Cristiana (RCC)? Hi havia pensat altres vegades (llavors, fent la comparació potser amb els maçons, o els neocatecumenals), i hi he tornat a pensar a l'anar a una reunió d'un grup de NA que es fa a una sala compartida (en dies diferents, és clar), amb un grup de RCC. 

La sala convida a pensar-hi, perquè a les parets hi ha cartells dels dos grups, "convivint sense problemes". I a més, de manera prou curiosa, si no et fixes en el significat concret de les frases, textos o "pregàries" (també les dels NA), dels cartells, resulta que tenen un aire, un "fons", molt  semblant. 

És un espai curiós. En conjunt hi dominen els elements dels carismàtics (de manera justificada, perquè l'espai el cedeixen unes monges). Per exemple, a una de les cantonades de la sala hi ha una escultura (no sé si de guix o de pasta de fusta d'Olot), d'una gran Mare de Déu, de més d'un metre d'alçada.

Dels grups RCC en sabia ben poca cosa, per no dir que gairebé no res. El primer contacte que hi tinc, presencial, és un dia que, al passar pel davant d'una església, normalment molt silenciosa, sento molts cants i hi entro a tafanejar. Resulta que és un grup de RCC, que hi fa una mena de celebració, amb molts cants, instruments, moviments de cos i de braços, i unes cares que em recorden les dels assistents a celebracions de neocatecumenals, que conec més. (1)

Per integrar-se a un grup de NA (o de RCC), considero que cal ser "d'una determinada manera". Crec que no tothom s'hi pot sentir còmode, i que, per tant, no tothom es pot beneficiar del que pot aportar pertànyer a un grup de NA (que és el tema que a mi m'interessa). Suposo que el més determinant és que cal tenir, per dir-ho d'alguna manera, "una mena de sentiment religiós i ritualista", encara que no es tingui cap creença sobrenatural. (2) (3)

Aquesta és la raó per la qual, per exemple, jo, encara que de tant en tant posi en relleu la utilitat que poden tenir els grups de NA per a algunes persones amb problemes d'addiccions (o els grups d'Alcohòlics Anònims), alhora també tingui clar que, si fos el cas que fos jo qui tingués problemes amb l'alcohol, seria una alternativa que crec que no em serviria, perquè no seria capaç d'integrar-m'hi tal com s'hi integren les persones a les quals aquests grups els són de gran ajuda.

Per això, també trobo normal que hi hagi persones que s'acosten a grups de NA, però que no s'hi senten còmodes, i que llavors busquen altres alternatives. Després, és clar, també hi ha els que s'hi acosten i abandonen, perquè de fet no tenen clara la decisió de deixar els consums, o no volen fer l'esforç, sens dubte "immens", que cal fer per deixar-los. Però aquesta ja és una altra història.  

--
(1) La principal diferència entre carismàtics i neocatecumenals vaig pensar que, més que el tipus de celebració, era l'edat dels assistents: els primers, persones majoritàriament grans, els segons, sobretot parelles joves, amb criatures i molts adolescents.
(2) La primera vegada que vaig pensar en aquest tipus de comparació, va ser entre un grup de NA i un de maçons. Com que no sóc maçó, i no fan reunions obertes, no he estat a cap reunió seva, de manera que el que en sé és només a partir del que he llegit, i de les converses amb un conegut que ho és, unes converses en què, per descomptat, ell mai ha explicat res del que entre ells consideren confidencial.
(3) Conec persones del tot atees que estan perfectament integrades en grups de NA. L'explicació, des del meu punt de vista, és que "religiós", per dir-ho d'alguna manera, se'n pot ser de formes diferents, encara que no creguis en res sobrenatural. Per això, els militants "radicals" comunistes, anarquistes, animalistes, vegans... fins i tot els fanàtics d'un equip de futbol, els inclouria també en aquesta mateixa categoria. Segons tinc entès (i no sé si ben entès), una de les dues teories sobre el sentit llatí original de la paraula religió, "religio", fa referència a "religare", unir, cosa que considero que "lligaria" amb el que he dit.

Més alcohols

L'altre dia parlava del veí de la cervesa, l'ambulància i l'hospital. Al poble, d'alcohòlics "públics" n'hi ha alguns, i dels altres, discrets o d'incògnit, potser més. Dels primers, el mateix dia que vaig parlar amb el veí de l'ambulància, a la tarda en vaig veure passar un.

Anava en cotxe. Feia la mirada que fa quan ja porta al damunt una càrrega considerable d'alcohol, els ullets brillants i un somriure peculiar. Conduïa ell, anava sol, i corria bastant.

De tant en tant surt a les notícies: un conductor que anava begut ha tingut un accident i... El "i", de vegades és que ha envestit un altre cotxe. I de vegades, dels de l'altre cotxe, algú ha mort. 

Altres vegades qui es mata és el que va begut; per descomptat, és millor que es mati ell, que no pas que mati algú altre.

Vivim en una societat en què l'alcohol és omnipresent, i a sobre, es promociona de totes les maneres possibles. Els arguments? Un, que forma part de la nostra cultura, com si no hi hagués parts de la nostra cultura que seria millor abocar a la galleda de la brossa. 

Jo, com que estic tip que en moltes celebracions si dius que no vols "ni un través de dit" de vi, ni brindar amb cava "quan toca brindar", quan m'insisteixen perquè begui "encara que només sigui una mica", perquè fa festa, perquè sempre s'ha fet, etc., ara, ja de manera sistemàtica i rotunda, dic que no bec perquè no em dona la gana. I que a més, estic tip d'aquestes insistències (i això que, si volgués ser "més amable", no em passaria res, si en begués una mica).

L'altre argument és l'econòmic: hi ha milers d'empreses i persones que viuen de la producció de vins, cerveses i altres begudes alcohòliques. ¿Què passaria, si aquesta "indústria nacional" es deixés de fomentar o se li posessin entrebancs?

En canvi, si es promocionés i s'incentivés el consum i la venda de marihuana, de manera semblant a com es promociona el vi, els seus promocionadors serien detinguts i engarjolats a correcuita. I amb un gran desplegament mediàtic. 

¿Algú s'imagina una batuda massiva de pagesos dedicats a les vinyes, bodeguers, distribuïdors, botiguers i consumidors de begudes alcohòliques? ¿Algú s'imagina la destrucció de vinyes de manera semblant a com es destrueixen les plantacions de marihuana, quan se'n localitzen? 

Mira quines coses...

Una cervesa

Viu al mateix carrer. Quan ens trobem, ens aturem i parlem una mica, en general val a dir que sobre coses trivials. Fa molts anys que ens coneixem, de fet, dècades. 

Un dia, quan jo arribava a casa, una veïna em va dir que, el dia abans, se l'havien endut amb una ambulància d'emergències, però que no sabia res més, ni el motiu de l'ambulància ni com estava. Uns dies després, coincideixo amb ell al carrer. Li dic que m'havien dit que havia tingut alguna avaria important, i em diu que sí, i me l'explica.

El dia de l'ambulància, estava a casa i de cop li va agafar dolor al pit, taquicàrdia, sentia la pell enrogida, li costava respirar, el cap li rodava, i va caure a terra. No recorda exactament com, però al final va aconseguir trucar al telèfon d'Urgències; hi van anar, i se'l van endur. El van tenir a l'hospital fins a l'endemà.

Em diu que el que li va passar va ser l'efecte d'un dels diferents medicaments que es pren; se'n pren uns quants, a causa dels seus diferents problemes de salut. És gran, té vuitanta i alguns anys. Tot i que normalment en aquests casos no pregunto pel medicament o medicaments concrets, aquesta vegada ho faig, perquè hi ha alguna cosa que em crida l'atenció i de moment no l'endevino.

Llavors em diu que era un medicament "per l'alcohol". Per l'alcohol? "Sí, per no beure alcohol, sóc alcohòlic". Afegeix que fa temps li van dir que aquest medicament el podria ajudar a prevenir les recaigudes. Em diu també que, el dia de l'ambulància, s'havia begut una cervesa. Ho subratlla, només una.

Li pregunto si el medicament és l'Antabus, i em diu que sí. L'Antabus és un medicament de tipus "aversiu", per desincentivar el consum d'alcohol, a causa dels efectes que provoca si es beu alcohol. De vegades els efectes poden ser molt extremes, com en el seu cas (1). Però no sempre, hi ha gent que pot beure alcohol, encara que s'hagi pres l'Antabús, i la reacció és molt més petita. A cadascú li fa l'efecte que li fa. A ell, només una cervesa el va deixar fatal, prou malament perquè l'ingressessin a l'hospital.

El més rellevant d'aquesta història, per a mi, és que a ell el conec des de fa molt temps. Hem parlat unes quantes vegades, sense que mai hagués sortit el tema de l'alcohol, ni de refiló. Suposo que, aquest cop, van coincidir diferents factors: "la visibilitat" de la vinguda de l'ambulància, potser un avergonyiment seu i, sobretot, suposo que, quan ens vam trobar, ell estigués en un moment favorable, predisposat, pel motiu que fos, a dir obertament que era alcohòlic (o alcohòlic "amb el propòsit de ser alcohòlic abstemi", perquè si no fos així, no es prendria regularment l'Antabús, tal com em va dir). 

Això, aquest detall, que de manera inesperada, després de tants anys, s'obrís aquesta "finestra" que fins llavors havia estat tancada, és el que més m'ha impressionat. 

--
(1) Amb el mateix propòsit, a més de l'Antabus (disulfiram), també s'utilitza el Colme (cianamida càlcica).

Viure amb por

"Em vaig adonar que faltava un ganivet de la cuina, gran, d'un pam i mig. No tenia dubtes sobre que ella l'havia agafat. Vaig anar a la seva habitació i li vaig dir que volia parlar amb ella. Sense obrir la porta, em va dir que no volia parlar que la deixés tranquil.la. Vaig insistir, li vaig dir que obrís. Ella va començar a parlar-me malament, es va anar alterant, em va començar a cridar. De cop, va obrir i va sortir amb el ganivet a la mà, embogida, amenaçant-me, dient que ja no em suportava més. No sé com, vaig aconseguir no perdre la calma, i vaig poder conservar una distància de dos metres amb ella. Amb aquells dos metres entremig, de mica en mica, ella va anar sortint d'aquell estat d'exaltació. Al final, em va donar el ganivet. I es va disculpar. Va acabar així, però sé que hauria pogut acabar malament, en l'estat de descontrol en què estava. Des d'aquell dia, mai més vaig estar tranquil.la a casa, quan ella hi era."

Quantes estones, dies, al llarg de setmanes, mesos, potser anys, de vegades calen perquè algú t'expliqui una cosa així? La persona que m'explica aquesta escena la conec des de fa molts anys; de tant en tant hem anat quedant i parlant. La història d'aquesta persona amb la seva filla va acabar malament, però avui la història és una altra. Avui, el tema és aquest del temps que de vegades cal compartir amb algú, abans no surt una part de la seva vida fonamental. Una part que, a més, "l'altra necessita compartir". I, tanmateix, no ho fa, perquè li costa, potser perquè li fa vergonya, o té dubtes... però que, quan un dia pot superar aquest bloqueig, quan pot compartir "allò", en un entorn protegit, en què se sent segura, per a aquesta persona suposa un gran alleujament. Hi ha persones que viuen tota la seva vida sense haver parlat mai amb ningú d'allò que, per a elles, és el més important, allò que potser ha condicionat més la seva vida, de manera negativa. Per exemple, d'episodis que l'han trasbalsat molt, potser de manera dramàtica. Viuen de manera contínua dins d'un silenci feixuc, tancades en una presó sense paraules, sense que ningú sàpiga què passa amb els seus pensaments amenaçadors, amb les seves emocions descontrolades... D'històries semblants a la que he explicat, de progenitors, fills, i ganivets, encara que potser sobti, en conec més d'una. Les he conegut de la mateixa manera: després d'haver estat compartint, al llarg de mesos, o anys, estones amb algú. Estones potser amb més silencis que paraules. Fins que, un dia, de manera inesperada, "surt". La meva mare un dia també em va explicar una història d'aquestes. Penso que me'n va poder parlar perquè, abans, hi havia hagut un espai compartit d'aquests, de creixent confiança. Durant bastant temps. Un espai i unes condicions d'aquest tipus "suficients". Era també una història de ganivets, i de por, o pànic. De la que, d'altra banda, era complicat saber fins a quin punt tenia relació amb amenaces reals d'aquella envergadura. En qualsevol cas, "la por sí que era real". Absolutament. A més, era una por que ja venia d'altres pors, anteriors, que llavors es van accentuar. Unes pors que, amb la intensitat que fos, crec que ja no la van abandonar mai.