El Daniel des de fa anys està molt implicat en grups de Narcòtics Anònims (NA). Diu que quan arriba gent nova a un grup de NA, o quan en general algú vol deixar les addiccions (a través de l'opció que sigui), hi ha un factor determinant: la necessitat de, en algun moment, "un canvi de paradigma" (així ho diu ell). Un canvi que sovint marca la diferència de cara a poder aconseguir mantenir-se o no abstemi i, alhora, a gust, en pau, amb un mateix.
Diu que una persona amb problemes d'addiccions és una persona centrada només en ella mateixa, les vint-i-quatre hores del dia: tot gira al seu voltant i al voltant de la seva necessitat de consumir, no veu res ni ningú més. Els altres només existeixen com a possibles facilitadors, o dificultadors, de la necessitat de consumir. Família, amistats, coneguts, desconeguts... només són vistos així, de manera instrumental.
En els grups de NA (ell parla d'aquests grups perquè són els que coneix, però no nega que hi hagi altres opcions que puguin fer la mateixa funció), com que tenen integrat el concepte de "servei als altres", quan els nous van incorporant aquesta dimensió fins aleshores inexistent en la seva vida d'addictes, és a dir, quan poden començar a passar de pensar només en "jo, jo, jo", i començar a pensar en "tu", "vosaltres", i no de manera instrumental sinó interessada de debò per l'altre, és quan llavors poden començar a gestionar els seus problemes d'addiccions d'una manera diferent. I amb més possibilitats d'èxit.
És un canvi que no és gens fàcil, sobretot avui, en aquesta societat tan individualista en què vivim, du el Daniel. Però que alhora és imprescindible, si el propòsit no és només no consumir (ja prou difícil), sinó "no consumir i alhora estar una mica a gust a la vida", una mica en pau amb un mateix. És a dir, mantenir-se abstemi "gràcies" a aquest sentit d'utilitat que dona la cura dels altres.
El Daniel encara va més enllà: diu que, per a ell, aquest sentit d'utilitat és el que, en definitiva, fa que encara segueixi viu.
Ho diu així, seguir viu. Perquè diu que la seva vida no és que ara sigui fàcil. Perquè els seus problemes no són només les addiccions, mantenir-se abstemi, sinó que també arrossega problemes de personalitat importants que de vegades li generen molts malestars, que li provoquen crisis. Malestars i crisis de vegades molt grans, fins al punt de, de vegades, tenir idees suïcides. Ho repeteix: que si no fos per aquest sentit d'utilitat que el lliga de manera sòlida a la vida, segurament ja s'hauria suïcidat.
El Daniel diu que ell era un cas de manual, durant molts anys esclavitzat per les drogues, i alhora culpabilitzant tothom de la seva mala vida. Als seus pares en primer lloc, als quals feia la vida impossible. I que va ser gràcies als grups de NA, que va començar a conèixer, a través de les reunions, aquesta idea "de cura mútua". Una idea que per a ell, centrat fins aleshores absolutament en ell mateix, era una novetat. Diu que va ser com una llum que va aparèixer a la seva vida, una llum, o direcció, que li oferia alguna possibilitat de futur. Afegeix que, actualment, segueix pensant que és el factor més determinant, de cara a poder seguir mantenint-se abstemi. Mantenir-se abstemi i, alhora, no viure aquesta vida d'abstemi com una tortura, sinó amb dignitat i una serena alegria. Content, orgullós, del que va fent i aconseguint.
Poder parlar amb el Daniel és un privilegi, poder escoltar el que explica, amb la claredat, la lucidesa i sinceritat amb què ho fa. De tant en tant quedem per fer un cafè, i el cafè s'allarga i s'allarga.
A més, el Daniel sempre m'agraeix la possibilitat de quedar. Igual que jo, que també li agraeixo que puguem quedar. Si fa uns anys m'haguessin dit que un dia seria així, que tindria aquestes relacions i aquestes converses amb persones com el Daniel, i que a sobre em donarien les gràcies, no m'ho hauria cregut. I potser fins i tot no m'hauria semblat interessant, aquesta possibilitat. Ara, en canvi, "aquest sentit d'utilitat", que en el meu cas passa també per aquests cafès compartits, crec que, com en el cas del Daniel, és el lligam més fort que tinc amb la vida. I no és en absolut cap "frase".
Jo no tinc problemes com els del Daniel, ni com els d'altres persones de les quals de vegades parlo. Però encara que no tingui problemes com els seus, com que la vida em sembla bastant absurda i incomprensible (per poc que m'aturi a pensar-hi, em sembla això, molt absurda i incomprensible), si no tingués aquest sentiment d'utilitat possible gràcies a aquestes implicacions (i algunes altres), també em costaria molt, trobar algun "què" una mica consistent que em semblés que justifiqués seguir vivint.
