Ja ho he explicat altres vegades, però em sembla oportuna la reiteració, el recordatori.
Als grups d'Alcohòlics Anònims, igual que a altres grups d'ajuda mútua relacionats amb les addiccions o els problemes mentals, una norma bàsica és la confidencialitat de tot el que s'hi diu. Aquesta confidencialitat sempre se sobreentén, o jo la dono per sobreentesa, també quan parlo amb algun conegut de temes relacionats amb la salut mental, sigui la seva o la d'una tercera persona.
A mi em sembla important, necessari, parlar de la salut mental. I una manera de fer-ho és aquesta, explicar històries. No històries inventades, sinó reals. Històries de persones que he conegut, o que conec (directament o a través d'altres persones). Quan explico històries d'aquestes, ho faig de manera que la identitat dels protagonistes quedi emmascarada, que no sigui fàcil identificar-los. .
Si jo firmés els meus escrits amb el meu nom real, i alhora només conegués persones d'un únic col.lectiu, aquesta precaució no seria suficient. I per tant deixaria de ser legítima, perquè malgrat les màscares, algú podria establir relacions amb les persones concretes. Ara bé, com que tinc contactes amb grups diferents, a més d'amb persones no vinculades a cap grup, tenint en compte aquesta barreja d'històries, de diferents entorns, més la utilització de màscares (més o menys deformadores segons els casos), crec que es multipliquen molt, les dificultats d'identificació. No és una dificultat absoluta, però sí molt elevada. Perquè a sobre, del que escric, calculo que el més probable és que moltes de les persones sobre les quals escric no en llegeixin mai res.
Encara més: la gent que em coneix i que sap que sóc jo qui escric aquests textos, normalment ignora tots els àmbits en què em moc. Potser en coneix algun, però d'altres, no en sap res. Aquesta és encara una altra barrera o factor afegit de cara a dificultar identificacions.
De vegades és possible saber de qui parlo? De vegades és possible, perquè les cauteles no sempre són igual de grans. Quan són menors, és perquè em sembla menor el risc, les conseqüències, d'una eventual identificació. Cada cas és cada cas, i en funció d'aquestes diferències, presento les històries una manera o una altra.
De vegades és molt important, augmentar els emmascaraments, i altres vegades té poca importància. En el segon cas, per exemple, perquè potser és una persona que ja no viu, o perquè les probabilitats que aquesta persona, o algú del seu entorn, arribi a llegir aquests textos sigui tan remota, tant, que sigui gairebé impossible.
D'altra banda, per multiplicar les dificultats d'identificacions, de vegades, quan em sembla aconsellable, potser també barrejo dues històries, com si fos una. O en barrejo tres. O una la divideixo, en trec alguns elements. O canvio edats, sexes o altres detalls. Amb aquesta idea, la d'augmentar l'emmascarament, la dificultat d'identificació.
Altres vegades, aquests canvis o fusions potser tenen un propòsit diferent: el de poder explicar millor un tipus de problemàtica concreta.
Això sí, que quedin ben clares un parell de coses: d'una banda, que malgrat les modificacions, considero que les històries continuen sent ben reals. D'una altra banda, que mai altero una història amb el propòsit de fer-la més extrema, més impactant. Moltes ja ho són prou (de vegades fins i tot n'ometo detalls que podrien donar una sensació de morbositat). Perquè l'únic objectiu d'aquests escrits és el que he dit, poder explicar, de la manera més clara possible, problemes i situacions complicades, de vegades molt complicades, relacionades amb les vides de persones amb problemes mentals (o d'addiccions, o els dos problemes alhora, cosa força habitual).
Dit tot això, també pot passar el següent. I és que, alguna vegada, algú identifiqui algun protagonista... i resulti que s'equivoca. Quan això passa (i alguna vegada passa), i me n'assabento, sempre em sembla curiós. O relativament curiós, perquè sé que ajuda a aquestes eventuals confusions l'acumulació d'històries, una acumulació que, amb la superposició de relats de vegades amb trets semblants, s'afavoreix. Cosa que fa que, al final, la feina emmascaradora en conjunt sigui més efectiva.
Per acabar: em semblava oportú dir i que quedés clar (repetir-ho, perquè ja ho havia dit altres vegades), el que avui he explicat sobre les confidencialitats i els emmascaraments. Ara ja està.
El maig de l'any passat també en vaig parlar, "Noms i privacitats":
https://horitzontal.blogspot.com/p/1.html
