De tant en tant ho deia: "Un dia em suïcidaré". I un dia ho va fer. Era molt jove. Llavors estava en un centre dedicat al tractament d'addiccions. Feia molts anys que li costava molt viure, tot li era difícil i dolorós, molt difícil i molt dolorós.
El seu entorn familiar era un desastre, amb un pare maltractador i una mare preocupada sobretot per les aparences. Per exemple, alguna vegada que la mare havia anat a veure la filla durant algun dels seus ingressos, potser li deia: "Estàs molt gorda!". Un comentari del tot fora de lloc, sobretot en aquelles circumstàncies. Grassa ho estava, i prou que li dolia; en bona part era efecte de la medicació que li feien prendre.
Li havien diagnosticat Trastorn Límit de la Personalitat (TLP). És una cosa sabuda, que entre les persones amb aquest diagnòstic l'índex de suïcidis consumats és elevat. I els intents, molt més elevats. I els pensaments suïcides en algun moment, potser la norma.
Una companya d'aquesta noia, companya al centre on estava quan es va suïcidar, ara està a un altre centre. En aquest centre d'ara ho ha explicat a un company, i és a través d'aquest company que m'he assabentat de la història. O que "me'n torno a assabentar": fa uns mesos, una mica per casualitat, la psicòloga que tenia com a referent la noia que es va suïcidar, un dia que, junt amb altres persones, vam estar parlant amb ella de la patologia dual (addiccions més malaltia mental), s'hi va referir. Va esmentar aquesta noia, sense donar-ne detalls, només per a recordar això del risc de suïcidi entre les persones que tenen el diagnòstic de TLP.
Qui m'ho explica ara, aquest noi, també té una vida difícil, també amb trets de TLP. Quan em parla del suïcidi d'aquesta noia, subratlla dues coses. La primera, la importància de poder parlar de casos com aquest, en lloc d'intentar ignorar-los o ocultar-los. Perquè existeixen, cosa que saps encara més bé si tens problemes semblants i parles amb gent com tu. Tal com és el seu cas.
La segona cosa que em subratlla és que, si se'n parla, s'ha de fer l'esforç d'intentar entendre el cas, la història, la persona, les raons, en lloc de quedar-se només amb el titular i els laments. Mirar d'entendre la trajectòria i el sofriment d'aquestes persones, de vegades uns sofriments embogidors, insuportables, i el cansament que amb el pas dels anys van acumulant, i la desesperació, a causa de vides tan dures... I com és que arriben, com a últim recurs per a escapar del dolor i la desesperació, al suïcidi. Per tal de deixar de patir d'una vegada. (1)
Està "autoritzat" a parlar d'aquesta manera, perquè no fa especulacions. Parla des de la seva experiència. D'una banda, a causa dels casos de suïcidis que coneix, massa casos. D'una altra banda, perquè parla, tal com he dit, des de la seva vida també molt difícil a causa dels seus trets TLP, inclosos els pensaments suïcides que de tant en tant l'envaeixen. Tot i que, fins ara, encara conserva l'esperança, la il.lusió (de fet això és el que fa que encara segueixi viu), que arribarà un dia que el malestar serà menor, que la vida li serà una mica més fàcil.
Des del seu punt de vista, parlar dels suïcidis en general, i també de casos concrets, no és estimular idees suïcides en altres persones, com hi ha qui diu. Al contrari, defensa que és necessari parlar-ne per tal d'agafar consciència d'aquesta realitat, i com a forma de treballar la prevenció. I afegeix que, d'altra banda, és gairebé també una obligació, parlar-ne. Parlar-ne amb respecte, sense fer cap mena de judici, perquè ocultar-ho "és seguir ocultant tot el dolor" que patia aquella persona que no va poder suportar més la seva vida. No parlar-ne, diu, és una manera de "seguir negant" aquella persona, a ella i al seu sofriment, aquell sofriment tan gran que, al final, de tan insuportable, la va dur a aquella decisió desesperada.
El tema, el món complicat dels suïcidis, agafat per una banda o una altra, a partir d'una persona o una altra, o parlant en general, és inacabable. Ara podria seguir parlant d'altres suïcidis, d'altres vides desgraciades plenes de dolor que no veien cap sortida i van acabar triant aquesta. Parlar de les persones que viuen amb pensaments suïcides, i de les que fan intents de suïcidi, i de les que consumen el suïcidi. Podria seguir parlant també de les persones que defensen la necessitat de parlar dels suïcidis, i de les que diuen que és contraproduent...
Però avui, potser que ja n'hi ha prou, d'aquest tema.
(1) També diu, igual que els professionals que es dediquen a aquest àmbit de la salut mental, que en canvi, el que no s'ha de fer és parlar de com es consumen els suïcidis, la manera. Que això sí que pot ser contraproduent. Igual que, per descomptat, no se n'ha de parlar mai de forma frívola, morbosa, buscant titulars, etc. Cosa que, de manera lamentable, de vegades encara és massa habitual que passi.
