La Guiomar

La vaig conèixer a una planta de traumatologia. A causa d'un accident li havien fet una operació molt complicada a l'esquena, però no havien pogut evitar que quedés hemiplègica, asseguda en una cadira de rodes.

Tenia potser vint-i-cinc anys, era discreta, amable, se la veia intel.ligent. Amb la seva cadira de rodes sortia a una terrassa i anava a l'extrem més allunyat, a fumar. Allí sovint coincidia amb dues dones més de la mateixa planta. Una també hi anava en una cadira de rodes, l'altra amb un caminador. La del caminador, la Guiomar, era qui jo anava a veure. Com que la Guiomar va estar unes setmanes ingressada, més d'una vegada vaig veure aquella noia. 

D'aquelles visites a l'hospital fa potser dos anys. Parlo ara un dia amb la Guiomar, hem quedat a casa seva, les coses de la salut no li van bé. Mentre parlem, sona el seu telèfon, el mira, i no l'agafa. Al cap de poc torna a sonar, i li dic que si vol que contesti, que jo no tinc pressa, però em diu que no vol agafar-lo. Torna a sonar una altra vegada, i després una altra, i llavors m'explica qui li truca. 

Em diu que és la noia de l'hospital, amb la qual llavors es van donar els números de telèfon. Després de l'alta, de vegades es trucaven, però amb el pas del temps, la relació amb ella diu que s'ha anat complicant. Aquella noia de tracte més aviat fàcil a l'hospital, ha donat pas a una noia amb un caràcter obsessiu, inestable, victimista, manipulador i invasiu. La Guiomar se sent assetjada, no sap com gestionar la situació. 

M'explica que, després de l'hospital, un dia li va dir que la veritable raó per la qual havia acabat a l'hospital no va ser un accident, sinó un intent de suïcidi. Que li havien diagnosticat un trastorn límit de la personalitat, TLP, però que ella, la noia, no s'ho creia, i que no volia saber res de teràpies. 

La Guiomar diu que se sent molt cansada, que amb els seus mals, que segueixen augmentant, ja en té prou, com per ara haver d'estar escoltant els laments d'aquesta noia. Li dic que té raó, i que encara que aquesta noia li faci llàstima, s'ha de prioritzar ella, s'ha de protegir, li ha de posar límits. Que li ha de dir que no la truqui tant, i que si no ho entén i segueix igual, li hauria de bloquejar el número. Sense remordiments, només com a autodefensa. Perquè la primera persona a qui ha de tractar bé "és a ella mateixa", sobretot, tenint en compte la vida tan complicada que ja té. 

Com que la Guiomar no té una idea gaire clara de què és això del TLP, li faig una petita explicació. I després de l'explicació torno a insistir en la necessitat d'establir límits, repetint-li que, posar-los, no és ser una mala persona, sinó una manera d'autoprotegir-se.

Aquest dia que parlo amb la Guiomar també m'explica que ella està arribant a un altre límit, el de les seves forces. Al límit de la seva capacitat de resistència. I que quan ja no pugui suportar més el dolor, la seva actual vida encongida, la creixent falta d'autonomia, la seva situació sense possibilitats de millora, sempre adolorida, sense al.licients a causa de les seves moltes limitacions, demanarà l'eutanàsia. I que segurament no trigarà gaire.

Abans, alguna vegada n'havia parlat com una possibilitat. Ara és diferent.

La mare de l'Olga

El Ramon truca a l'Eva, la mare de l'Olga, per explicar-li que l'Olga ha tingut la primera sortida del centre on està ingressada des de fa unes setmanes. El Ramon és el pare de l'Olga, fa anys que ell i l'Eva estan separats. 

L'Eva i l'Olga tenen una relació dolenta, tan deteriorada que fa mesos que l'Olga no vol parlar amb l'Eva. En canvi, el pare de l'Olga, el Ramon, té una bona relació amb l'Olga.

El Ramon explica a l'Eva que ha vist bé a l'Olga: estable, il.lusionada, amb ganes d'anar seguit el programa del centre on està. És un centre per a persones amb problemes d'addiccions, al qual també hi arriben persones com l'Olga, amb patologia dual (addicció i problema mental).

El Ramon no té temps de donar a l'Eva més detalls de l'Olga, perquè l'Eva l'interromp. L'Eva es queixa, diu que és injust, que ella no hagi pogut veure l'Olga. Diu que l'Olga la maltracta, que la discrimina. Que ella és la seva mare, qui la va parir, qui la va dur nou mesos a la panxa, qui la va criar, i que sempre l'ha estimat... 

De mica en mica l'Eva va elevant la intensitat de les queixes, els retrets i les acusacions relacionades amb l'actitud de l'Olga cap a ella. I acaba acusant també el Ramon; li diu que ell és corresponsable de la situació actual. Diu al Ramon que ella és una víctima innocent dels dos.

El Ramon escolta en silenci. Ja hi està acostumat, no és la primera vegada, "ni la que fa vint"... Tot ve de bastant lluny. Sap, per experiència, que en aquests casos el millor és no dir res, perquè qualsevol cosa que digui el més probable és que només serveixi per empitjorar la situació. Per fer augmentar el grau d'indignació i de retrets de l'Eva.

D'altra banda, el Ramon pensa que, si li digués a l'Eva "el que li hauria de dir", la veritat, el que ell considera que és la veritat, podria ser terrible, el que llavors passes. Perquè li hauria de dir a l'Eva que, si l'Olga no la vol veure, no és perquè sí. Que no és només a causa dels conflictes i dificultats que té l'Olga amb ella mateixa (obvis, ben reals, importants), sinó també a causa de les actituds de l'Eva cap a ella. A causa del victimisme de l'Eva, dels seus xantatges emocionals, de les seves exigències i manipulacions... 

L'Olga no suporta la manera de ser de l'Eva; es desestabilitza completament, quan se sent atrapada en aquesta teranyina de manipulacions i acusacions de la seva mare. Se sent maltractada, i es desestabilitza. I sap que, a causa de les seves fragilitats, llavors pot acabar descarrilant, i això li fa pànic. Perquè els seus descarrilaments, les seves pèrdues de control, li passen factures molt importants i doloroses. 

El Ramon pensa que hauria de ser això, el que li hauria de dir, si li digués a l'Eva alguna cosa. Però calla. Calla perquè sap que és impossible, que l'Eva pugui escoltar aquestes paraules. Perquè escoltar-les la trasbalsaria. La trasbalsaria completament. L'obligaria, "o l'hauria d'obligar", a replantejar-se moltes coses, coses fonamentals. I bona part de la seva vida trontollaria. 

El Ramon pensa això perquè veu que l'Eva està convençuda que les seves actuacions i actituds, en relació amb l'Olga, han sigut sempre i són impecables. De fet, la mateixa Eva ho diu, fins i tot se'n vanta. L'Eva està convençuda que tots els problemes de relació amb l'Olga, tots, absolutament tots, són per culpa del rebuig injustificat de l'Olga cap a ella. Ella, l'Eva, no és responsable de res. L'Olga té la culpa de tot. Amb la complicitat del Ramon, el qual, "és obvi", també contribueix a la seva marginació de la vida de l'Olga.

Al Ramon l'entristeix, la mala relació entre l'Eva i l'Olga, i les vides difícils de les dues... Però també té clar que són elles, les que han de resoldre els seus problemes. Els seus problemes personals, cada una els seus, i el problema comú, de la mala relació entre les dues.

Portes destrossades

De vegades explico històries que semblen repticions d'històries ja explicades, històries de casos diferents però amb el mateix argument. Com que allò que tenen en comú em sembla prou important, no em sembla malament anar-ne afegint de noves. Com la d'avui.

Fa uns mesos, un dia, en un dels seus atacs de furia, la filla va destrossar la porta de la seva habitació colpejant-la amb una cadira, que també va quedar trinxada, per llençar.

Fa poc, els pares van posar una porta nova, i van aprofitar perquè vinguessin els pintors. El dia que tocava pintar la porta i l'habitació de la filla, ella va dir que volia dormir, que no la molestessin. El pare va mirar de convèncer-la, que es llevés i deixés que el pintor fes la seva feina. Però l'intent va acabar malament: la filla es va anar encenent i, en un altre atac de furia, es va posar a insultar els pares, els va dir que eren uns inútils, uns desgraciats, que tot el que li passava a ella era per culpa d'ells, a causa de la seva incompetència i malvolença, i sense deixar de cridar com una energúmena, primer va rebentar un altre cop la porta i una altra cadira, i després va marxar clavant també un cop de porta tan fort al sortir del pis que va estar a punt de desballetar la porta d'entrada.

Després va passar un dia, i un segon dia, sense que els pares sabessin res d'ella. Sense que ella els contestés les trucades que li feien. Estaven preocupats, cada vegada més preocupats, per si li havia passat alguna cosa.

Els conec, n'estic al cas, de la història de la seva filla, dels problemes que tenen amb ella. Parlo amb el seu pare quan fa dos dies que la filla ha marxat i encara no ha aparegut. El pare em diu que un conegut seu, amb un fill amb problemes semblants als de la seva filla (amb atacs de fúria i una convivència molt difícil), li hi ha dit que, ara que la filla de moment no hi és, poden aprofitar per arreglar la porta i acabar de pintar el pis amb tranquil.litat. També li ha dit que, a la filla, quan torni a donar senyals de vida, quan aparegui, li han de dir que, si vol seguir vivint amb ells, s'ha de comprometre a anar a un psicòleg.

Després d'explicar-me això, em pregunta quina és la meva opinió. Li dic que no em sembla un bon pla, el del seu conegut. No em sembla una bona idea ni arreglar ja la porta, ni posar-li la condició que vagi a un psicòleg. Que crec que la condició fonamental ha de ser una altra: que no hi hagi més insults a casa, que no hi hagi més crits, més desqualificacions, més amenaces ni més destrosses. Que la condició ha de ser aquesta, innegociable. I si no, al carrer, que s'espavili pel seu compte. Perquè aquesta filla té ja trenta-cinc anys. I ha arribat als trenta-cinc d'aquesta manera perquè, com que mai li han posat límits clars, s'ha permès seguir amb els seus descontrols, segura que quedarien impunes.

Li dic que és igual, o secundari, que la convivència llavors potser sigui eixuta, amb poca interacció, que no sigui del tot fàcil. Paciència. Però el respecte ha de ser innegociable.

I si a més va al psicòleg, per descomptat que millor, bona falta li fa. Però, li ho subratllo: si hi va a la força, sense estar convençuda de la necessitat d'anar-hi, no li servirà de res. La filla no farà cap progrés. A més, la condició del psicòleg pot ser també una trampa: la filla pot dir que accepta anar-hi, i fer-ho. I alhora, pot passar que a casa es segueixi comportant igual que fins ara, però amb aquest nou argument a favor seu: "Em vau dir que la condició era que anés al psicòleg, i jo estic complint!" Per això és important que la condició fonamental sigui l'altra, el comportament correcte a casa.

D'altra banda, pel que fa a la porta, segurament de moment és millor deixar-la tal com està. Destrossada per segona vegada. Per tal que, el dia que la filla torni a aparèixer, la trobi així: trinxada, el resultat del seu descontrol. Perquè "si no la veu", ves a saber la lectura que en pot fer, d'aquest anar destrossant i que, després, sense problemes, tot es vagi arreglant. És molt poc educatiu, no haver d'assumir les conseqüències del que es fa.

Com que ells, els pares, "són persones normals", i tenen ganes de tenir un pis també normal, endreçat, sense portes destrossades, els subratllo també que han de rumiar quines són, o volen que siguin, les seves prioritats: tenir les portes senceres, o deixar-li ben clar a la filla uns límits bàsics? Quina ha de ser la prioritat: la decoració, o l'aposta per una convivència civilitzada? L'estètica, o l'ètica de la responsabilitat? És clar, millor tot alhora, però si han de triar, de prioritzar, quina ha de ser, volen que sigui, la seva prioritat?

Perquè temps per arreglar la porta d'una habitació sempre n'hi ha i, al capdavall, si no s'arregla no passa res. Però tenir una filla desencarrilada, amb una vida descontrolada a causa de la falta de límits, és molt trist... Tant per a la mateixa filla (que necessita aquests límits, els necessita!), com per a ells, que tenen també una vida molt desgraciada i trista.

És a dir, i com a resum: ja que fins ara el que han fet no ha funcionat (això és obvi), els toca fer alguna cosa diferent.

Un cafè llarg

Al final és un cafè de gairebé quatre hores. No se'm fan llargues. Som tres, i els temes de conversa són d'aquests que no en pots parlar amb gaire gent: vides complicades a causa de problemes mentals, de vegades molt desballestades, amb situacions de violència, conductes impulsives, addiccions, al.lucinacions, paranoies, intents de suïcidi...

No és una conversa "acadèmica", parlem tota l'estona de casos i situacions reals, de persones conegudes, molt properes. Històries d'aquestes que sabem que només podem compartir entre nosaltres, o amb persones com nosaltres. Perquè si en parlem amb altra gent és fàcil sentir que hi ha una distància insalvable, que no ens entenen, encara que ens diguin que sí. Potser s'esforcen, però és difícil que es puguin fer una idea d'aquest món. Que se la puguin fer si no hi han estat en contacte, com hi estem nosaltres tres.

Si ara em posés a escriure tot el que surt aquesta vegada, durant aquest llarg cafè (quan ens trobem anem a un lloc que ja sabem que no els importa, que ens hi estem molta estona), m'hauria de passar hores escrivint. Més de quatre, perquè escriure és més lent que parlar, i a més gairebé no hi havia palla, tot era gra. Potser alguna estona, més endavant, n'explicaré alguna part, perquè han sortit coses molt emotives, que m'han afectat de debò. Però avui no, avui paro aquí, perquè a més, primer ho haig d'anar paint, i aquest és un d'aquests dies que el previsible és que la digestió sigui llarga.

Només una última cosa: com ja he explicat altres vegades, quan algun cop explico algun cas concret, sobretot si és delicat, sempre faig els canvis necessaris perquè les persones reals siguin difícilment reconeixibles. No només canvio els noms, sinó que també puc canviar els sexes, la configuració de les famílies, els entorns... El que consideri necessari. Això sí, a banda d'aquests canvis "emmascaradors", les històries són sempre absolutament reals.

I a sobre, la cervesa

Sovint penso en les lleis de Murphy, sobretot m'agrada aquesta formulació: "Per molt gran que sigui la contradicció i l'absurditat, sempre hi ha la possibilitat que encara ho sigui més".

L'altre dia vaig parlar de la meva contribució, durant uns anys, a la producció de vi (com a jornaler en una zona vitivinícola). Vaig dir, a tall de justificació no gaire justificable (per guanyar-nos la vida no tot pot valer), que durant aquells anys va ser la meva manera de guanyar-me la vida.

He esmentat les lleis de Murphy perquè el cas és que, uns anys després, i de manera llavors del tot desinteressada, sense cap compensació, vaig contribuir a posar en marxa una iniciativa dedicada a la producció de begudes alcohòliques. Així, tal com sona.

Va anar d'aquesta manera. Quan va començar a moure's el que llavors era una novetat, la creació de petits obradors dedicats a l'elaboració artesanal de cerveses, uns amics van decidir posar un marxa un d'aquells obradors, un dels primers. Els vaig voler ajudar, i vaig col.laborar amb ells, per allò de l'amistat. Ho vaig fer de la manera que llavors podia ser útil, com a informàtic: vaig donar d'alta un domini, vaig buscar un allotjament, vaig crear una web i en vaig fer el manteniment durant un temps (potser dos anys, no ho recordo bé), fins que ells ja se'n van ocupar.

Si quan uns anys abans, quan treballava a les vinyes, tenia un determinat grau de consciència en relació amb els problemes de l'alcohol, i en relació amb les meves contradiccions, llavors aquests dos aspectes encara eren més clars. Perquè els casos de persones properes amb problemes importants o molt greus a causa de l'alcohol havia augmentat. Però malgrat tot, vaig contribuir a aquella iniciativa.

Quan ara hi penso trobo que no és només una contradicció, sinó també una mostra d'estupidesa, per dir-ho sense embuts. Però què hi farem, cadascú és víctima de les seves estupideses, i aquesta en concret és un exemple (entre uns quants), de les estupideses presents en la meva biografia.

És clar, si vull buscar excuses, atenuants, ho puc fer. Per exemple, em puc dir que aquestes cerveses artesanals són molt més cares que les cerveses barates que fan servir els joves en els seus botellots, o els indigents... Però és una excusa tonta, perquè també sé que d'alcohòlics n'hi ha de tots els nivells adquisitius i, naturalment, n'hi ha que només beuen begudes alcohòliques "d'alta gamma", sigui vi, cava, cervesa, xerès, rom, vodka, whisky, etc. D'alcohòlics d'aquest nivell adquisitiu també en conec.

Però què hi farem, misèries de la vida... Misèries que, en qualsevol cas, "millor és no oblidar-les".

(sobre l'ús moderat de l'alcohol, com que ja en vaig parlar la vegada anterior, avui no en dic res)

Les vinyes

En una reunió sobre el tema de l'alcoholisme es parla del difícil que és per a les persones alcohòliques viure en una societat en què l'alcohol és omnipresent: als anuncis, a les celebracions, als supermercats... Amb programes, tertúlies i reportatges sobre cellers, sommeliers, etc.

Mentre es parla d'això, jo penso en els anys, uns quants, que vaig treballar de jornaler a les vinyes. Podant els ceps, ensulfatant les vinyes, collint el raïm, de vegades també llaurant les vinyes... És a dir, treballant per tal de fer possible que les botigues estiguessin ben proveïdes de vins i caves, i així se'n poguessin anar consumint.

Amb la meva feina, contribuïa a posar al mercat mils i mils de litres de vi que, després, és clar, "algú" s'havia de beure. Perquè aquest era l'objectiu: que algú se l'anés bevent per tal que la cadena de producció del vi anés funcionant i tots els implicats en seguissin (seguíssim) vivint.

Llavors, tot i no tenir el grau de consciència que tinc ara en relació amb l'impacte de l'alcohol en la societat en què vivim, ja sentia una incomoditat, pel fet de fer aquella feina. Perquè a més ja havia conegut més d'una persona alcoholitzada, de vegades amb una vida bastant desgraciada, a causa del seu alcoholisme. Però seguia fent aquella feina, d'una banda perquè m'agradava, i d'una altra perquè, al poble on vivia, aquella per a mi era la manera més fàcil de guanyar-me la vida (tenia menys remordiments els mesos de l'any que em dedicava a les oliveres i els ametllers).

Sé, és clar, que també es pot fer un ús moderat i responsable del consum de begudes alcohòliques, i que hi ha moltes persones que en fan aquest ús. 

Però també sé que beure alcohol no té res de bo, no té cap propietat saludable. Per molt que alguns cellers promoguin campanyes científic-publicitàries per emmascarar aquesta realitat, o per atribuir al consum moderat d'alcohol efectes beneficiosos per a la salut, la realitat és que beure alcohol "per al cos" és dolent. 

Una altra cosa és el seu efecte psicoactiu, de vegades ben agradable, i aquí entra el tema del consum moderat, responsable... que, d'altra banda, només es poden permetre les persones que no tenen personalitats de caràcter addictiu.

El cas és que hi ha una cosa que no puc negar, i és el que ja he dit: que durant anys em vaig dedicar a contribuir a anar omplint de begudes alcohòliques les botigues. Mentre en aquesta reunió es va parlant dels problemes de l'alcoholisme, jo penso en això, sense dir res.

Haig d'anar a la perruqueria

Torno a la mare de fa poc, amb la que he parlat més d'una vegada. Una d'aquestes vegades m'explica que el seu fill primer li ha demanat, i després exigit, diners per anar a la perruqueria, i ella els hi ha donat.

- Per què els hi has donat? No dius que a casa no fa res, a banda de menysprear-te i insultar-te, a tu i al teu marit?

- Sí, però no té dret a anar a la perruqueria? No té dret a què li tallin els cabells tal com a ell li agrada? No té dret a sentir-se bé, "segons la seva personalitat"?

Parlar amb gent té aquests al.licients (per dir-ho d'alguna manera), perquè sempre tens l'oportunitat de sentir absurditats i despropòsits nous, sorprenents...

- Però a veure, la personalitat està als cabells? De quin cap et sembla que s'ha d'ocupar, el teu fill, del cap de pentinar, o del cap de pensar bé? ¿La personalitat del teu fill depèn de la llargada, el modelat i el color dels cabells? ¿I potser va canviant de personalitat, cada vegada que va a la perruqueria? ¿I els calbs, no tenen personalitat? ¿No veus que quan ell t'exigeix diners per anar a la perruqueria, si els hi dones (els hi dones perquè no vols enfrontar-t'hi, o perquè tu també tens aquesta tonteria al cap de la personalitat i els cabells pentinats segon com...), el que fas és impedir "que la seva personalitat de debò" pugui madurar una mica? 

Aparentment, la mare està preocupada perquè, quan el fill es mira al mirall, se senti a gust. I, en canvi, també aparentment, sembla que no la preocupi tant que el fill la insulti, que li exigeixi diners (i que de vegades els hi robi), que a casa no faci res, que sigui un dropo, que entri i surti quan li dona la gana, etc. 

D'altra banda, la mare té clar que el fill hauria d'anar a un psicòleg, diu que ho necessita, que li aniria bé, però que el fill diu que no hi vol anar. 

- Tens raó, el teu fill hauria d'anar a un psicòleg, però no el pots obligar que hi vagi, i si l'obligues, no ho aprofitarà, no li servirà de res. Si un dia hi va ha de ser perquè sigui conscient de la necessitat d'anar-hi, i perquè tingui la voluntat de canviar coses. Si no és així, si hi va només perquè tu vols que hi vagi, serà una pèrdua de temps. I de diners. Per tant, de moment, és millor que et gastis aquests diners anant tu al psicòleg, que també et convé, per tal que et doni eines per gestionar aquesta situació tan complicada. Eines tant per desaprendre tot el que tens mal après, com eines per aprendre a funcionar d'una altra manera en relació amb el teu fill. 

- Sí, segurament tens raó.

- Pensa-hi, t'aniria bé anar a un psicòleg, un psicòleg que t'ajudi a interioritzar que no has de tolerar de cap manera que el teu fill et maltracti. Perquè que ell tingui una vida desgraciada no vol dir que forçosament tu també l'hagis de tenir, que hagis de viure sempre d'aquesta manera reactiva. Segurament un bon psicòleg et podria ajudar a canviar coses, a reivindicar-te, a consolidar-te. Tant en benefici teu com, també, "del teu fill". Perquè si tu ets coherent, si et fas respectar, si li poses límits i compleixes el que li havies dit que passaria si els traspassava, li faràs un favor, al teu fill. Un favor immens. Perquè quan el teu fill t'insulta i et maltracta, alhora, de manera inconscient, t'està reclamant amb desesperació que li posis límits. És el mateix que passa amb els nens petits, i en aquest sentit ell ho és. També és veritat que, si fas les coses diferent, no tindràs cap garantia que ell reaccioni, que es comenci a fer responsable de la seva vida... Aquesta garantia no la tindràs, però ell, no ho dubtis, tindria més possibilitats de reaccionar.