De tant rentar-se les mans, l'Elsa les té blanquinoses, com si les hagués ficat a dins de lleixiu, i alhora amb parts envermellides, a causa de la causticitat i l'abrasió de tantes rentades i detergents. També li passa amb la cara; la pell de la cara de vegades encara la té més agredida, alguna vegada fins al punt d'encetar-se-li.
Aquest rentat compulsiu, aquest ritual obsessiu, de vegades fins a fer-se mal, és una característica d'algunes persones amb trets del que s'etiqueta com a trastorn obsessiu-compulsiu. D'algunes, perquè les compulsions, els rituals concrets, poden ser de diferents tipus; els rituals de neteja de l'Elsa són només una variant dels diferents possibles rituals, tot i que bastant habitual.
Ignoro si l'Elsa té altres rituals que afectin altres àmbits de la seva vida, relacionats o no amb la higiene, però és probable que sí. Per exemple, rituals "exclusivament mentals", dels quals en general ningú se n'adona, però que poden mortificar moltíssim la vida de qui els pateix.
D'altra banda, el que fa més peculiar el cas de l'Elsa és que, aquesta compulsió amb els rituals de neteja de mans i cara, va junt amb una falta de netedat en altres àmbits. Per exemple, hi ha espais de casa seva, espais concrets, que poden acumular uns graus de brutícia molt elevats, i no com a fets puntuals, sinó cronificats, mantinguts al llarg dels anys. És una brutícia del tot sorprenent, a causa del contrast amb el ritual de neteja de les mans.
Desconec si aquesta coexistència d'hiperneteja per una banda, i deixadesa i brutícia per una altra, és també una característica de més persones amb aquesta etiqueta d'obsessives compulsives, o és que el cas de l'Elsa és una excepció.
L'Elsa fa una vida molt solitària, viu molt aïllada. Si penses en aquesta vida seva tan solitària, i alhora sota l'esclavitud de les seves obsessions i compulsions, amb els rituals reiterats, l'ús de sabons i desinfectants, junt amb la seva parcel.la paral.lela d'abandonament, se't fa molt estrany. I també et fa molta tristesa. Perquè veure que algú viu així, un dia i un altre, durant anys, ha de ser mot dur. Molt. I pensar-hi t'entristeix.
I t'entristeix encara més si penses que, a causa de la seva vida radicalment solitària, sense relacions socials, les possibilitats que té de poder arribar algun dia a accedir a alguna ajuda psicològica és molt reduïda. Una ajuda que potser li podria permetre posar una mica d'ordre dins del seu cap, que potser la podria ajudar a reduir una mica els seus malestars, les compulsions, els rituals malaltissos...
Amb la vida que fa, aquesta possibilitat de canvi sembla molt petita. Pràcticament inexistent. Caldria "un miracle". L'Elsa és una persona que, per dir-ho d'alguna manera, sembla que està "condemnada" a seguir vivint sempre aquesta vida tan dura i estranya, sobretot vista "des de fora", des de les coordenades quotidianes de les persones amb vides més normals.
