L'havia vist alguna vegada, fa molts anys. Els dos érem molt joves, ens movíem pel Pallars i la Ribagorça. Fèiem vida de neorurals, la gent del país ens deia "jipis". Ell, com molts altres d'aquells neorurals o jipis, era consumidor habitual de marihuana, i en alguna ocasió també d'altres substàncies. Jo, en canvi, no tastava res.
Al cap d'un temps jo me'n vaig anar cap a una altra banda, lluny. Vaig deixar de veure'l, de saber-ne res. Van passar molts anys, dècades, i llavors un dia vaig saber que se li havia complicat la salut, la vida, a causa tant de problemes físics com mentals. Uns problemes que era obvi que tenien relació amb la seva vida de consums i desordres. Uns problemes que amb els anys havien anat empitjorant, fins a arribar a crisis psicòtiques i un atac de cor.
Fa pocs anys, després del segon atac de cor i d'estar ingressat uns quants dies, va decidir endreçar la seva vida. Fer bondat, no consumir més, cuidar-se. Alhora, es va il.lusionar amb algun projecte nou i, malgrat l'edat, va anar recuperant energia física i l'estabilitat mental. Però després d'un any de fer bondat, se'n va anar cansant, i a partir del cansament, va anar recuperant la rutina dels consums i els desordres.
Alguns amics seus no ho entenien, que tota la il.lusió que tenia per mantenir-se abstemi i fent una vida saludable hagués durat tan poc. Fa uns dies, un conegut comú em va dir que el Remigio havia mort. D'un altre atac de cor. Em va dir que era una llàstima, que amb l'esforç que havia fet per deixar els consums i el desordre, hagués recaigut.
Jo no ho vaig trobar estrany, li vaig dir que tota la vida del Remigio, des de l'adolescència, havia estat vinculada, condicionada, pels consums. Que després de tota la vida consumint, tenia incrustat, "en els circuits del seu cervell", que si sentia algun malestar, podia fer-lo desaparèixer consumint alguna cosa. Era una solució fàcil, instantània. Durant dècades, el seu cervell havia anat consolidant "aquest reforç cognitiu": consumeixo i se m'alleuja el malestar (també es podria anomenar "reforç destructiu", pels seus efectes més enllà del moment).
Aquesta havia acabat sent la seva peculiar "zona de confort". El pensament que, si estava malament, podia consumir i deixar d'estar malament.
Com que això és veritat (si no ho fos no hi hauria tanta gent amb problemes de consums), és molt difícil, anar en contra d'aquests impulsos, quan hi ha adversitats i un és una persona amb un caràcter addictiu. Perquè altres estratègies per enfrontar les adversitats requereixen esforços, molts, i no són mai de resultats immediats.
A aquest conegut que m'avisa de la mort del Remigio li dic això, que el Remigio havia mort "com havia viscut". I també li dic que, al capdavall, el Remigio encara havia tingut sort, perquè havia mort de cop. De cop, en lloc d'anar-se degradant lentament, convertit cada vegada més en una desferra física i mental, potser aparcat en una residència geriàtrica...
Que, com a mínim, aquest últim atac de cor li havia estalviat aquesta altra possibilitat, gens agradable.
