La malaltia forma part d'una persona, o és una part aliena a la persona? Si una persona té càncer, el seu càncer forma o no forma part de la seva persona? On comença o acaba una persona? És un conjunt de diferents parts? Si és així, de quines?
Què és una persona? Si parlem en concret de persones "amb problemes mentals", els problemes també formen part de la persona? O una persona és només allò no problemàtic? N'excloem tot allò "seu" que es relaciona amb els seus problemes mentals?
Si establim línies divisòries, a partir de quins criteris ho fem? I si uns i altres no ens posem d'acord sobre les línies divisòries, com ho fem, per entendre'ns?
I també: tenen conseqüències, les eventuals dissociacions de les diferents parts o aspectes d'una persona? És a dir, el fet de considerar que, una persona amb problemes mentals, quan té comportaments conflictius, "no és ella, sinó que és la seva malaltia". Té conseqüències, aquesta separació o "externalització"?
Si és la malaltia, la responsable d'aquests comportaments conflictius, qui s'ha de fer càrrec de les eventuals conseqüències d'aquests comportaments? Es poden demanar responsabilitats, "a una malaltia"? Hi ha comportaments que no tenen responsables?
Si diem que de vegades no hi ha responsabilitat personal perquè hi ha una malaltia, li fem un favor, a la persona "vinculada" a aquesta malaltia? ¿Li fem un favor, o li dificultem encara més la possibilitat de tenir una vida una mica millor? Una vida amb més opcions: amb la possibilitat d'establir una relació diferent amb la seva malaltia, una relació més empoderadora, una relació, en definitiva, més alliberadora, amb més possibilitats, malgrat la malaltia, d'assolir benestar i autoestima personal.
Un últim apunt.
Hi ha persones amb malalties mentals tan greus que són incapaces de tenir cap mena d'autocontrol (de manera crònica o episòdica). Són poques, però n'hi ha.
A partir d'aquest fet (d'aquesta excepció), ¿és un risc, igualar excepció i norma? És a dir, emparar-se en aquests casos excepcionals per justificar descontrols i desresponsabilitzacions que, altrament, moltes vegades, podrien ser abordats amb possibilitats reals de més control. I amb la possibilitat, llavors, des d'aquest sentiment de responsabilitat personal, de poder augmentar l'autoestima i l'autonomia.
En resum: què en fem, d'això de la responsabilitat personal, en els casos de persones amb problemes mentals?
Final dels interrogants.
