No hi ha consens sobre l'ús de les contencions en segons quins moments de descontrol de les persones afectades per problemes mentals. No n'hi ha, sobretot, perquè hi ha qui diu que no s'hauria d'arribar mai a aquest punt (ni de forma física ni farmacològica). I perquè entre aquells que les justifiquen no hi ha tampoc acord sobre en quins casos poden estar justificades (i en quin grau) i en quins casos no.
Tot i que potser la falta de consens no és tan gran si del que es parla és de la falta de recursos: en això tothom coincideix, se n'haurien d'invertir més en salut mental, ja que amb més recursos sens dubte es minimitzaria la necessitat de les contencions.
Es minimitzaria, però es podria evitar sempre? Hi ha qui diu que sí. I hi ha qui diu que no, que hi ha casos en què no hi ha més remei que recórrer a una contenció, sigui física o farmacològica.
Hi ha acord sobre que les paraules, la capacitat de persuasió, la previsió, el temps, la paciència, de vegades són molt efectives. Però hi ha qui diu que fins i tot amb els millors recursos, amb el personal i els protocols necessaris per tal de poder actuar d'aquesta manera més humanitzada, serà inevitable que hi segueixi havent casos en què pot arribar un moment que no hi hagi més remei que anar "al pla B". I de vegades de forma expeditiva. Ja sigui quan l'objectiu és protegir el mateix malalt com quan l'objectiu és protegir les persones que envolten el malalt.
Quan hi ha converses d'aquestes a mi m'agrada també tenir presents casos concrets. Per exemple, el dia que una cunyada meva, en ple brot psicòtic, volia llençar per la finestra la meva companya. O quan un altre dia s'hi va llençar ella (la meva cunyada). En moments així ja no hi ha espai per a les paraules, només per a l'acció, "per a l'acció contenidora o interceptadora". Això, si és el cas que encara s'hi és a temps.
Aquest debat sobre l'ús de les contencions, amb la mateixa intensitat, també existeix en el context geriàtric, relacionat amb els problemes propis d'aquest sector. En posaré també un exemple concret, no d'una situació extrema com les anteriors (d'intents d'homicidi i suïcidi), sinó cronificada, "rutinària".
El meu pare va morir després d'uns anys d'anar-se degradant a causa de l'alzheimer. Va arribar un punt que de vegades li lligàvem la mà (pel canell) per tal que no s'arribés als bolquers i se'ls arranqués o estripés. Evidentment, hauríem pogut optar per no lligar-li la mà, i assumir-ne llavors les conseqüències. És a dir, haver-lo de rentar potser a mitjanit (i canviar també tota la roba del llit), a causa de la situació que hagués provocat estripant-se els bolquers (i haver-ho de fer potser més d'una vegada una mateixa nit).
Subjectar-li la mà amb una corretja (quan calia) era la forma de garantir que poguéssim dormir "nosaltres", i que segurament ell no patís tants trasbalsos. Dormir nosaltres de nit o fer el que fos durant el dia, sense haver d'estar tota l'estona al seu costat. Era aquesta opció, o estar de guàrdia les 24 hores del dia, pendents d'ell per si li vèiem la intenció de remenar-se els bolquers, i llavors impedir-ho. O estar tota la nit endormiscats al seu costat subjectant-li la mà de forma preventiva (coses que d'altra banda també hauria sigut "una contenció").
Ens agradava lligar-li la mà? No, però ens semblava que en aquelles circumstàncies (les seves a causa del seu estat, i les nostres a causa del nostre cansament) era l'opció menys dolenta. De fet, agradar-nos, el que ens hauria agradat de debò hauria sigut que no se li hagués desenvolupat l'alzheimer, amb totes les seves conseqüències. I ja que se li va desenvolupar, doncs ens hauria agradat (o si més no a mi m'hauria agradat) que com a mínim no hagués viscut tant, que s'hagués mort abans, sense arribar al grau de despersonalització i degradació a què va arribar.
L'etapa de la mà subjectada va ser una més de les diferents etapes (a partir de l'inici de l'alzheimer) per les quals va anar passant el meu pare. Etapes en general marcades per diferents intervencions "contra la seva voluntat", cada vegada més invasives, a mesura que els símptomes de l'alzheimer s'anaven fent cada cop més importants. Fins que al final, a causa de la seva progressiva immobilitat, ja no va caler ni subjectar-li la mà.
En un món ideal no hi hauria ni alzheimer, ni brots psicòtics, ni altres calamitats mentals semblants, amb les respectives situacions conflictives de mal gestionar. El que passa és que el món no és ideal, "és real".
Des de la consciència d'aquesta realitat, d'aquesta complexitat i d'aquesta complicació, em sembla una simplificació (i una equivocació) reivindicar de manera generalitzada i rotunda que "mai i en cap circumstància" no s'hauria d'aplicar cap tipus de contenció, ni física ni química.
Això sí: sense generalitzacions, es pot parlar de moltes coses, i cal fer-ho, cal parlar-ne. Per començar, de les inversions de recursos en salut mental i en la gent gran.
