Al matí, assegut a un banc del carrer, fullejo "Nuestros antepasados extraterrestres", de Robert Charroux (1):
"La piedra angular de nuestra tesis es la intromisión de pueblos extraterrestres que, varias veces, habrían venido a hibridizarnos y renovar nuestros poderes psicofísicos."
El mateix dia, a la tarda vaig a veure l'Adriana a la unitat d'aguts on està ingressada des de fa gairebé un mes. Quan la vaig a veure sempre sento una gran tristesa i una gran incomoditat.
A l'Adriana, a causa d'un estat depressiu sever i persistent, la van acabar ingressat, amb el vistiplau de les seves filles (o més ben dit, a causa de la insistència d'elles), amb l'objectiu que amb l'ingrés es garantís que es prengués els antidepressius que li havien prescrit.
No entro ara en el sentit, en la difícil justificació, de la decisió de l'ingrés. Si de cas potser ja en parlaré un altre dia. Al marge d'això, pel que fa estrictament als fàrmacs, considero que no s'ha de descartar, que puguin funcionar. No hi ha cap garantia que sigui així, però no deixa de ser "una possibilitat".
El cas, però, és que la família de l'Adriana només parla de medicació, i segons sembla també és l'única preocupació dels professionals del centre on està ingressada. I això, aquesta exclusivitat, té un perill important: si només es pensa en fàrmacs, s'oculta la biografia, i per tant s'emmascara la realitat.
Si es treuen de l'escenari la biografia, les relacions... és a dir, tot allò que en el seu cas ha sigut el veritable desencadenant de la seva caiguda (allò que ha fet que es manifestés la seva fragilitat, la seva vulnerabilitat en relació amb les depressions), si tot això es treu de l'escenari, ¿què en queda, de l'Adriana, d'ella "i les seves circumstàncies"?
I si tot això s'ignora, quines són les possibilitats que l'Adriana pugui sortir del pou on és? Realment és possible, que en pugui sortir? I si n'acaba sortint, n'haurà sortit gràcies a la medicació, o malgrat ella i totes les incomprensions?
La realitat és que l'Adriana, en l'estat depressiu que està, incomoda, "fa nosa". Però com que acceptar això és lleig, és més fàcil pensar només "en problemes de neurotransmissors". Perquè parlar d'això costa menys, i és més descompromès, que parlar de biografies, frustracions, tristeses...
És fàcil, protegir-se així: les neurones "deficients" estan a dins "del cap d'ella"; tot el que no funciona "li passa a ella", ningú hi té res a veure, etc. Per això, no sé si de manera encertada o no, he començat aquest escrit amb una cita sobre extraterrestres (com un exemple "de pensament distorsionat").
Quan li cal, cadascú s'evadeix de la realitat de la manera que més li convé (o li és més fàcil), i en una societat dominada "per la religió dels psicofàrmacs", és temptador fer-se'n adepte. Adepte a ultrança, de manera acrítica i incondicional. Perquè fer-se'n adepte sovint permet un alleujament de responsabilitats relacionals.
"Documentos en sánscrito descubiertos en Lhasa por los chinos contendrían, según los hindúes, el proceso de fabricación de ingenios interplanetarios."
Penso que no és tan diferent, que és igual de presumptuós i màgic, que dir això altre: "La psiquiatria biologista, ella sola, amb els seus psicofàrmacs i amb el seu coneixement del funcionament del cervell, està capacitada per resoldre tots els malestars i problemes existencials, biogràfics, mentals, relacionals".
--
(1) Bruguera, 1971 (p. 66 i 44). El llibre està ple de divertides ocurrències com aquestes. N'afegeixo una altra: "Para ciertas sectas de la India el 'yeti' sería un prototipo dejado en la naturaleza por los habitantes del cielo con el fin de experimentar una aclimatación. Los seres del espacio podrían así asegurar una procreación cuando viniesen a la Tierra." (p. 326)
