"Obra de tal manera que no tractis mai l'altre només com un mitjà per tal d'aconseguir el que vols." Immanuel Kant (adaptació lliure d'una de les seves formulacions de l'imperatiu categòric)
A les associacions de familiars de malalts mentals (o d'altres malalties), és un tema recurrent la necessitat d'autocuidar-se de les persones cuidadores. S'argumenta que, en cas contrari, "si elles no es cuiden, al final tampoc no podran cuidar el familiar malalt".
És un argument de sentit comú, el de la necessitat de l'autocura. D'altra banda, és un argument que només contempla la persona cuidadora com a tal, només en relació amb aquesta faceta, és a dir, en tant que "útil" pel que fa als interessos de la persona cuidada (ara em refereixo sobretot a familiars, a les persones que fan aquesta feina sense contrapartides econòmiques, i per tant no em refereixo, ara, a les persones contractades com a cuidadores, tot i que en el seu cas part d'aquestes reflexions també serien escaients).
Aquest és l'escenari: l'interès que es considera prioritari és el de la persona cuidada (i en segon lloc, sovint els interessos d'aquelles altres persones de l'entorn que, "si la persona cuidadora principal fallés", haurien d'assumir "responsabilitats cuidadores").
Però, que passa amb "els propis interessos" de la persona cuidadora? I si resulta que no encaixen, són incompatibles, amb el temps i les energies que li xuclen la seva feina com a cuidadora? Perquè en general, quan a aquesta persona se li reconeixen els seus interessos, sempre és també d'una manera interessada: "Distreu-te una estona, fes el que t'agrada", i potser es diu també a continuació, o no, la segona part: "ja que així, després, amb les bateries recarregades, podràs seguir exercint com a persona cuidadora". L'important és això segon, la feina que fa, no la persona que és.
Ara bé, de vegades potser passa que el més convenient per a la persona cuidadora (la persona de la família que té assumit aquest rol), seria deixar de fer el que fa. Deixar de fer de persona cuidadora. Pel motiu que sigui, potser perquè té il.lusions que són incompatibles amb aquesta dedicació, o senzillament perquè n'està tipa. Deixar aquesta dedicació o, com a mínim, reduir-la, compartir-la...
En aquests casos, si es detecta aquesta intenció, sovint tot l'entorn, de manera egoista, procura que res no canviï. I amb aquest objectiu llavors de vegades es poden arribar a fer les maniobres que facin falta per tal que no hi hagi canvis: s'inculquen o alimenten en el familiar cuidador sentits de culpabilitat, o de responsabilitats desmesurades, amb xantatges emocionals pel mig... Les opcions són moltes, i de vegades molt subtils.
El resultat és que en aquests casos la persona cuidadora pot sentir malestars o cansaments (potser molt importants), relacionats amb la feina que fa, però de vegades li costa definir-los, concretar-los (a causa de les pressions i les manipulacions de l'entorn). I encara li costa més pensar en alternatives concretes, en l'eventual introducció de canvis "a favor seu".
He parlat tota l'estona de persones cuidadores, i com tantes altres vegades, hauria sigut més clar parlar de dones cuidadors, ja que la gran majoria de vegades són dones, les persones cuidadores. També sovint, per una qüestió sobretot educativa, elles són especialment vulnerables a les manipulacions i xantatges emocionals. Per això sovint la seva situació es podria descriure "com d'empresonament".
Sovint, "el seu procés educatiu" va ser tan eficaç, va ser tan reeixida, la configuració d'un tipus de personalitat "oblidada d'una mateixa i abocada als altres", que revertir, ni que sigui en part, aquests "patrons de personalitat" (enfocats a les necessitats dels altres), costa molt, o fins i tot és impossible. Sobretot, en el cas de dones grans, que de petites van viure una molt intensa i prolongada "immersió educativa" en aquest sentit.
D'acord, hi ha persones que necessiten ser cuidades... però per què es dóna per fet, i com la cosa més natural del món, que en general siguin les mares, filles o germanes, les que acabin assumint (les que "hagin d'assumir"), aquesta responsabilitat?
