El Martí i la Matilda, els pares de l'Eloi, fa anys que estan separats. L'Eloi té problemes mentals, i a causa d'aquests problemes encara és econòmicament dependent dels seus pares (té 26 anys), tot i que de manera habitual no viu amb ells (des de fa un temps, viu en habitacions llogades). L'Eloi té bastanta relació amb la seva mare, és el seu principal referent, i molt poca amb el seu pare. De fet, amb el seu pare hi té una estranya relació de dependència-rebuig.
El pare es queixa d'aquesta situació, "de la seva marginació". Voldria veure més sovint l'Eloi (la Matilda el veu sovint), voldria saber-ne més coses, voldria tenir-hi una relació més fàcil (però quan s'escau, desaprofita les ocasions que té amb comentaris inoportuns). I com que tot això no és com el Martí vol, es queixa. Alhora, està convençut que l'únic responsable de la seva difícil i escassa relació amb l'Eloi és l'Eloi. És l'Eloi qui ha de canviar, i quan l'Eloi canviï, tot serà normal. Això és el que pensa el Martí.
Al Martí ni li passa pel cap, que ell hi pugui tenir alguna cosa a veure, pel que fa a aquest tipus de relació complicada amb l'Eloi. Ni li passa pel cap, "que potser ell hauria de fer alguna cosa" (o unes quantes). Ell considera que ho fa tot bé (i si algú li insinua alguna cosa en sentit contrari, "no ho sent"). Segons ell, una mostra de la seva lucidesa és que al final ha acabat entenent que el que ha de fer és tenir paciència: esperar a que es produeixi aquest canvi. El de l'Eloi.
El Martí no s'adona, per exemple, que ell és un gran manipulador, que ha "mercantilitzat" la relació amb l'Eloi, que li fa xantatges emocionals i econòmics... Al contrari, li sembla que tot ho fa la mar de bé, no fa cap mena d'autocrítica. Ell no s'adona del seu paper, de les seves contradiccions i manipulacions, però l'Eloi sí, perquè encara que tingui els problemes que té, l'Eloi és molt observador i intel.ligent (sobretot quan té el cap centrat). Pel que fa a aquest tema, l'Eloi és més lúcid que el seu pare.
Però tot és encara més complicat, perquè encara que l'Eloi és conscient de les manipulacions del seu pare, com que és una persona fràgil i ansiosa, de vegades "es permet caure" en les trampes o temptacions del seu pare. Sobretot de tipus material: quan l'Eloi desitja una cosa i la seva mare no està disposada a facilitar-la-hi, de vegades l'Eloi té una lluita interior, entre la seva "fidelitat a ell mateix" ("ser com vol ser" i no caure en el sistema manipulador del seu pare), i satisfer el desig que en aquell moment té (per exemple, poder-se comprar un mòbil nou).
Com que dins seu lliura aquesta batalla, quan "cau derrotat" (passa de vegades, no sempre), és a dir, quan és el cas que al final acaba demanant al seu pare allò que desitja (cosa que alhora el seu pare espera, per tal de poder fer llavors "el paper de pare generós"), després l'Eloi s'odia, per haver fet "el que sabia que no havia de fer", el que no volia fer. S'odia ell mateix, i alhora odia el seu pare, al qual fa responsable d'aquesta relació tòxica.
La Matilda, en aquests casos, es manté al marge, no s'hi fica. Ella, si el tema és, posem per cas, "un mòbil nou", i ha decidit que no toca (pel motiu que sigui), es manté ferma en la seva decisió. Aquesta fermesa, i en definitiva coherència, d'entrada a l'Eloi l'empipa, i li fa retrets, de vegades de forma enfurismada. Però malgrat aquests moments conflictius i de discrepàncies amb ella (que no són excepcionals, fer de mare de l'Eloi no és gens fàcil), l'Eloi se sent molt més segur, protegit, "i encarrilat", en l'entorn estructurat i previsible de la seva mare, que en el desestructurat i manipulador del seu pare.
A més, l'Eloi també veu que ella sempre ha estat al seu costat, encara que de vegades fos "per dir-li el que no volia sentir" (o per posar-li límits molt severs i veritables ultimàtums). A diferència del seu pare, que no és fiable ni pel que fa a les seves opinions i decisions, ni pel que fa a la seva disponibilitat (de vegades, en moments de crisi, senzillament "desapareix").
De vegades l'Eloi parla amb la seva mare de les dificultats que té amb el seu pare. Ella llavors sempre li diu el mateix, que cadascú és responsable de la seva vida, ell, el seu pare, ella, cadascú de la seva... I que si vol tenir una relació diferent amb el seu pare, "la diferència" l'ha de posar ell. Que és l'única alternativa. Que això és fer-se adult: "deixar el nen petit que es queixa", aprendre i créixer. Deixar d'esperar que els altres canviïn, i canviar un mateix.
Li diu també que si tant el molesta com fa les coses el seu pare, el que ha de procurar és "no fer-les com ell". Perquè en això consisteix bona part del problema: l'Eloi menysprea el seu pare, i alhora es menysprea ell, perquè veu que en algunes coses (la volubilitat, la falta de constància, els problemes addictius, etc.), són molt semblants. Tan semblants, que no el suporta.
Tot això l'Eloi ho entén, però alhora ho oblida. Ho entén, ho oblida, ho entén, ho oblida... De manera que la Matilda, de tant en tant, quan ve a tomb (buscant els moments adequats; amb l'Eloi sempre cal anar amb compte), li ho recorda.
Entre recordatoris i oblits, va passant el temps. I de mica en mica alguna petita cosa va canviant. Tant l'Eloi com la Matilda tenen aquesta sensació, que a mesura que passen els anys (sí, anys, tot és molt lent), el grau de consciència és més gran i els aprenentatges es van apuntalant. De mica en mica.
