"Pero lo que sí sabemos es que todos los desequilibrios psiquátricos se deben a cambios específicos en el funcionamineto de las neuronas y las sinapsis, y también sabemos que la psicoterapia actúa sobre las funciones cerebrales, produciendo cambios físicos en el encéfalo." Eric R. Kandel (1)
L'Armand em va explicar la història del Joaquim que vaig explicar ahir. A mi la història em sembla interessant per diferents motius. D'una banda, la decisió del Joaquim de deixar llavors la medicació em sembla que va ser un error molt clar (i la postura del seu pare pel que fa a aquest tema, un altre error). El fracàs, l'aparició del brot psicòtic més aviat o més tard, no estava garantit però era molt previsible.
Era previsible, per molt que ni el Joaquim ni el seu pare hi pensessin (o preferissin no pensar-hi). A més, pel que fa a deixar la medicació, hauria sigut una altra història que el Joaquim l'hagués deixat perquè considerés que viure de manera permanent amb els efectes secundaris de la medicació era pitjor que el risc d'un brot. Però ell no va fer aquesta reflexió: senzillament estava tip de la medicació, i alhora pensava que ja no la necessitava.
Hi ha persones que sí que tenen aquesta consciència i opten per aquest risc. Persones per a les quals la vida medicada amb psicofàrmacs és tan feixuga a causa dels malestars físics, i grisa a causa de les incapacitats intel.lectuals que els provoca la medicació que, de manera del tot conscient, prefereixen si més no poder gaudir la llibertat i felicitat dels períodes d'estabilitat, "no contaminats per efectes secundaris de la medicació", i assumir la contrapartida, que en qualsevol moment pot arribar la desestabilització, el daltabaix. És un risc que per a elles val la pena, perquè mentrestant, entremig, han pogut viure d'una manera més plena.
Encara hi ha una tercera opció. Perquè de vegades l'intent del Joaquim de prescindir de la medicació i conservar l'estabilitat pot arribar a ser "una opció real". És a dir, que de vegades (cal remarcar aquest "de vegades"), es pot arribar a prescindir de les pastilles, o arribar a minimitzar molt el seu ús, i sense exposar-se excessivament a crisis. Ara bé, per a ser una opció real, o més ben dit, per tal de ser "una possibilitat" (de garanties no n'hi ha mai, cada cas és diferent), calen uns requisits. En el cas del Joaquim, això vol dir que ell abans hauria de fer molta feina. Molta.
La primera feina que hauria de fer el Joaquim, imprescindible, seria arribar a assumir del tot que té un problema mental important, cosa que segons sembla encara no ha assumit (o no ho ha fet de manera suficient).
La segona, hauria d'assumir que el responsable de la seva vida és ell, i que per tant ha de deixar de culpabilitzar els altres, pel que fa a les dificultats de la seva vida (es veu que aquesta feina també la té pendent).
I la tercera, relacionada amb les dues anteriors, hauria de ser fer un treball terapèutic molt intens, per tal de conèixer-se millor: les trampes que es fa, les situacions de risc que li cal evitar, aprendre a detectar els "avisos" de desestabilització, etc. (i de moment, sembla que tampoc no està molt predisposat a fer aquesta feina).
Per tant, en el cas del Joaquim, de moment "tan verd de consciència", ara el més sensat és (seria) aprofitar l'ajuda de la medicació. I si arriba un dia que pot prescindir del tot de la medicació (no hi ha motiu per descartar-ho ja d'entrada), o reduir-la de forma més o menys significativa (ja seria un gran avanç), doncs molt bé, però ja es veurà. De fet, dependrà molt del que ell vagi fent.
--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019 (p. 39)
