"No se trata de decir 'Yo no tengo una enfermedad', sinó de decir 'Tengo una enfermedad, pero voy a tratar de llevarla lo mejor posible.'" Álvaro Pascual-Leone (1)
Les simplificacions de vegades ens ajuden a viure, i de vegades ens compliquen poder entendre les complexitats de la vida. Aquesta història és un exemple del segon cas.
Fa una setmana van ingressar en una unitat d'aguts el fill del Xavier, el Joaquim, a causa d'un brot psicòtic. No és la primera vegada que té un brot, però feia potser tres anys que més o menys es mantenia estable. Fins i tot havia començat a fer algunes feines.
Des de l'anterior ingrés, el Joaquim es medicava, i sembla que li anava bé. Però es queixava dels efectes secundaris de la medicació i, sobretot per això, de vegades no seguia les pautes de forma estricta. Fa tres mesos, en contra del criteri del psiquiatre que el visitava, va deixar la medicació, del tot, ja que segons ell ja no li feia falta.
D'entrada no va passar res, va seguir amb les rutines diàries i amb alguna petita feina que de vegades li sortia. Després, molt de mica en mica, va anar canviant: es va tornar més susceptible, més irritable, i alhora es va començar a capficar amb històries estranyes (d'energies ocultes, extraterrestre...). Eren, però, uns canvis que, tot i progressius, de moment no eren greus, i no alteraven massa la vida familiar.
Llavors van arribar les restriccions a causa del coronavirus i l'ordre de confinament, i tot es va començar a accelerar. Tancat a casa, la susceptibilitat i la irritabilitat del Joaquim es van anar intensificant, i també el grau d'obsessió amb les idees estranyes de forces ocultes, conspiracions i marcians.
Després de la susceptibilitat i la irritabilitat van aparèixer també les primeres mostres de menyspreu cap als seus pares, i a continuació els insults, cada cop més freqüents i irats. L'agressivitat verbal anava en augment, i seguint aquesta progressió va arribar un dia en què, ja en ple brot psicòtic, pensant ser el salvador de la humanitat i que s'havia d'enfrontar "a les forces del mal", personalitzades en el seu pare, va estar a punt d'agredir-lo. Al Xavier li va agafar por de debò, va tenir clar que el descontrol i el risc ja eren massa grans, i va avisar la policia. I el Joaquim va acabar ingressat.
El Xavier explica aquesta història a l'Armand. Li diu a l'Armand que tot el que ha passat ha sigut conseqüència del confinament, ja que el Joaquim fins aleshores "anava prou bé", havia trobat les seves maneres estabilitzadores (amb les diferents ocupacions que s'havia buscat), per compensar la falta de medicació. El Xavier (igual que el Joaquim), és una d'aquestes persones més aviat contràries a tota mena de medicament; considera que els medicaments són artificials, dolents, "química", etc.
Com que el Xavier posa tota l'atenció en el confinament, com a causa de la crisi psicòtica del Joaquim, l'Armand, sense relativitzar l'impacte del confinament, li pregunta també a partir de quin moment va passar cada cosa, l'aparició de la irritabilitat, de les idees estranyes, i la seva evolució. Procura que el Xavier faci un mapa més detallat, que surti de la simplificació (confinament i crisi), i vagi ubicant les fases, les gradacions, durant aquests últims tres o quatre mesos.
A mesura que l'Armand va preguntant i el Xavier concretant, l'Armand va subratllant, del que el mateix Xavier va dient, allò que és indicatiu d'un inici anterior al confinament. I al final sembla obvi que, mirat en conjunt, el confinament segurament només ha actuat com a detonant: l'olla feia temps que bullia, la pressió cada vegada era més gran... i ha acabat explotant. El confinament el que ha fet ha sigut accelerar el moment de l'explosió: el brot probablement hauria arribat igual, més aviat o més tard (si no a causa d'un confinament, a causa de qualsevol altra contrarietat difícil d'assimilar per un Joaquim cada vegada més desestabilitzat; potser a causa d'una eventual frustració laboral, o sentimental, etc.).
El Xavier diu que potser sí, i diu "potser" perquè li costa renunciar a la seva idea (a la seva "il.lusió"), la del seu fill capaç de gestionar els seus problemes i fragilitats mentals sense medicaments, només amb els seus propis recursos.
L'Armand li diu al Xavier que el que ha fet el Joaquim (les feines i ocupacions que s'havia buscat), és tot molt positiu, i que per tant se li ha de valorar molt, perquè realment té molt mèrit. I que quan sigui possible hauria d'intentar recuperar-ho. Però que sembla que no és suficient, i que per tant potser és el moment de fer una nova valoració de conjunt. Una valoració que hauria de fer el Joaquim per la seva banda i, al marge que ell la faci o no, també l'haurien de fer el Xavier i la mare del Joaquim, la Paula. Sobretot, per tal de tenir alguna alternativa, "algun full de ruta", el dia que li donin l'alta al Joaquim.
L'Armand li diu al Xavier que, a la vista dels fets, sembla que al Joaquim la medicació ara li va bé: l'ajuda a mantenir l'estabilitat, minimitza el risc de crisis. I que per tant, en lloc de pensar uns i altres de manera prioritària en formes d'evitar la medicació, segurament seria més realista acceptar la seva utilitat actual (i si de cas, d'acord amb el psiquiatre, intentar arribar a pautes i dosis que minimitzin tot el que es pugui la presència d'efectes secundaris).
L'Armand li diu que d'aquesta manera, quan s'acabin "els dos confinaments", el psiquiàtric i el general causat pel coronavirus, el Joaquim segurament tindrà més possibilitats de no tornar-se a estavellar.
--
(1) TV3, Els Matins, 22/2/2019
