"Sea patriota, delate a un subversivo." Indícios Pánicos, Cristina Peri Rossi (1)
Quan es va dictar la primera ordre de confinament en van quedar exempts, de manera explícita, els gossos i els seus propietaris. Aleshores, alguns pares de persones amb problemes d'autisme es van queixar, van dir que els seus fills també necessitaven poder sortir al carrer, i al cap d'uns dies es va afegir aquesta nova excepció.
Com que una persona amb trets autistes no té per què ser fàcilment identificable, es veu que quan aquestes persones surten al carrer de vegades alguns veïns les increpen, perquè consideren que es salten l'ordre de confinament. De vegades, alguns veïns fins i tot avisen la policia.
Per tal d'evitar aquestes desagradables escenes, algunes mares han proposat la idea que al sortir al carrer, aquestes persones s'identifiquin lligant-se al braç un mocador blau. Aquesta proposta ha rebut algunes adhesions, i també algunes crítiques, perquè altres familiars de persones amb problemes d'autisme, i algunes associacions relacionades amb l'autisme, consideren que és una forma de reforçar l'estigma social que sovint ja afecta aquestes persones.
D'altra banda, al marge de les persones amb autisme, a dins de les cases hi ha moltes altres persones amb diferents problemes mentals a les quals el confinament se'ls pot fer molt dur. I per tant poden pensar: per què nosaltres no podem sortir, si les persones afectades d'autisme ho poden fer?
(I encara més complicat: només són les persones amb problemes mentals, les afectades de manera més especial pel confinament? Que passa amb les dones maltractades, que aquests dies de vegades "encara ho són més", a causa del confinament també del maltractador? I què passa amb els nens hiperactius? Etc.)
Com s'ha de gestionar tot aquest embolic? Hi ha alguna manera que permeti evitar que no siguin massa arbitràries les decisions sobre qui i per què pot saltar-se una mica el confinament? I d'altra banda, pel que fa al tema dels mocadors blaus identificadors, és una bona idea, o és dolenta?
Sobre això dels mocadors, m'imagino ara aquesta escena: pels carrers, moltes persones amb mocadors de diferents colors al braç. Per exemple, a més dels autistes amb mocadors blaus, els esquizofrènics amb mocadors vermells, els bipolars amb mocadors grocs, els trastorns límit de la personalitat amb mocadors violeta, els nens amb TDAH amb mocadors taronja...
Hi hauria un munt de colors, al carrer, perquè persones amb problemes mentals, de diferents tipus, n'hi ha més de les que ens pensem. I si a sobre hi incloguéssim les persones neuròtiques (amb quin color de mocador?), llavors al final potser tots estaríem al carrer... Però aleshores, què passaria amb el problema dels contagis del coronavirus?
No ho sé, potser m'estic embolicant, o desvariejo... Però el cas és que hi ha una cosa que no acabo de veure clara, aquesta: com és que als gossos, pel que fa a aquest tema, ara se'ls reconeixen "necessitats especials", i en canvi costa més que se'ls reconeguin a algunes persones, tant o més necessitades que els gossos?
No és que tingui cap solució, només aquesta perplexitat...
--
(1) Bruguera, 1981, p. 172 (1970, 1a. edició, Editorial Nuestra América). És un llibre de contes, la frase pertany a "La estampida".
