"Si sólo hay emoción y reacción, no se pueden aprender las reglas de la interacción." Carla Sharp (1)
Vaig parlar de la Noèlia i del seu desafortunat salt al carrer des de la finestra de la seva habitació. Fa més dies vaig parlar d'un home que, a l'intentar saltar la tàpia del "manicomi" on estava ingressat (òbviament contra la seva voluntat, ja que en cas contrari hauria sortit per la porta), es va trencar el peu. La conclusió és que els salts (de tàpies o des de finestres) són perillosos, sobretot si no estàs entrenat a fer salts.
El Marc Màrquez diuen que és el pilot de motos que cau més vegades, sovint a més de 200 km/h. Algun dia potser es matarà, però de moment acumula munts de caigudes, sense conseqüències irreversibles. De moment. Fa molts anys, un altre pilot de motos, també campió del món, l'Ángel Nieto, sobre aquest tema deia una cosa així: "L'important no és no caure mai, sinó, si caus, saber caure".
Les persones com la Noèlia "no saben caure", tant si salten per la finestra com si fan "altres salts". Per exemple, salts emocionals, a causa de les seves ansietats, paranoies, pors, solituds, sensacions d'abandonament... Per això, sovint, a causa "d'un excés de velocitat", quan els arriba un revolt una mica difícil, cauen. I com que quan cauen a sobre "van sense casc" (per exemple sense eines psicològiques per suportar la frustració), encara es fan més mal.
Es fan mal, ja sigui un mal que de vegades les envia a un quiròfan, i altres vegades a una planta de psiquiatria. O als dos llocs alhora.
Si amb l'edat i a força de caigudes aquestes persones van aprenent a moderar una mica la velocitat, i a caure menys, i a caure "una mica millor" (quan malgrat tot cauen), les seves vides es poden anar allunyant dels precipicis que sovint voregen.
Per tal d'aconseguir-ho, han d'assumir el que els passa, i entendre que la responsabilitat de les seves vides és seva, exclusivament seva, i que si tenen problemes no serveix de res voler donar les culpes als altres. Sense aquest primer pas no hi ha res a fer.
Per exemple, s'han d'adonar elles mateixes que és millor intentar evitar "les carreteres que voregen precipicis" (consums de tòxics, proximitat de persones tòxiques, desordres horaris, excés de pressió acadèmica o laboral, etc.). Han d'entendre que és massa arriscat anar sempre per la vida "amb el gas a fons", com si la vida fos una cursa de motos. Han d'entendre que amb les vides que tenen és imprescindible que facin "esforços de desacceleració".
Han d'entendre que tot és molt difícil, però que si van fent aprenentatges, si van incorporant eines que els puguin servir a l'hora de gestionar la seva complicada vida quotidiana (sobretot eines per gestionar de manera més efectiva les emocions i la impulsivitat, els seus principals enemics), amb temps i paciència (cosa que sovint els escasseja), podran acabar tenint una vida una mica més fàcil. És a dir, una vida no sempre tan a la vora del precipici.
--
(1) La Vanguardia, 9/1/2019. Carla Sharp és especialista en trastorns de la personalitat.
