"Estupefacció: sorpresa, que no s'ha de confondre amb la por o la meravella."
Samuel Johnson (1709-1784) (1)
A algunes façanes dels edificis del complex psiquiàtric hi ha uns plafons ceràmics de grans dimensions. Són dos models que es van repetint: amb lletres grans, acompanyant uns dibuixos, en uns diu "Estudi", i en uns altres "Treball". Però a dins del psiquiàtric no hi ha ningú que estudiï ni que treballi, i com que les persones ingressades són moltes, moltíssimes, són moltes, moltíssimes, les persones que ni estudien, ni treballen ni fan res. Fonamentalment, vegeten.
Sens dubte, les persones que van impulsar el projecte d'aquest centre tenien el propòsit que les persones ingressades a causa de les seves malalties mentals (a més de rebre els tractaments que s'escaiguessin), estiguessin actives, que en els casos que fos possible estudiessin, o que treballessin, de manera que així, un cop superada la seva crisi, estiguessin més capacitades de cara a la seva reinserció social, al sortir del psiquiàtric.
Han passat cent anys, i durant els cent anys han passat moltes coses. El cas, però, és que avui aquí no hi ha ni "estudi" ni "treball": aquest centre segueix sent, sobretot, "un gran magatzem" de persones amb malalties mentals. És a dir, és l'antítesi de tot al que han aspirat els moviments de renovació psiquiàtrica, de la "psiquiatria comunitària", etc.
Algun dia potser sortirà als llibres d'història: "Ja ben encetat el segle XXI, encara hi havia centres psiquiàtrics que, sense projectes de reinserció social, funcionaven sobretot com a magatzems de persones; funcionaven així amb el vistiplau implícit dels polítics i la ciutadania, ja que uns i altres preferien ignorar el que passava a aquests llocs".
--
(1) Culturas, La Vanguardia, 14/3/2020. He dubtat entre aquesta cita i aquesta altra de Mario Benedetti: "A medida que transcurren los años, vamos de asombro en asombro, de estupor en estupor." (Vivir adrede, Punto de Lectura, 2009).
