Amb la Mila, quan ens vèiem pel carrer, sempre ens havíem saludat, però només això, quatre paraules de cortesia i res més. Amb el seu fill, el Josep Maria, sí que de vegades hem parlat més; el Josep Maria no és cap secret que beu més del compte, però ell, de cara enfora, sempre ha negat que fos un problema, ha fet sempre el discurs que ell "controla la situació".
Tanmateix, qui té el control (tal com és habitual en aquests casos), no és ell, sinó l'alcohol: quan el Josep Maria se sent incòmode, o ansiós, o deprimit... o fins i tot sense sentir-se especialment malament, l'habitual (el seu "hàbit"), és que begui. I que de vegades begui molt.
A causa de la beguda, de vegades les relacions del Josep Maria amb la gent del seu voltant no han sigut fàcils, i la seva vida laboral ha sigut intermitent i complicada. Com que qui ha tingut sempre més a la vora, físicament i emocionalment, ha sigut la seva mare, també ha sigut ella qui més ha patit la situació; no viuen junts, però gairebé, al mateix replà de l'escala, ella en un pis i ell en un altre. El cas és que si ell arriba borratxo a casa, i llavors de vegades potser empassega, o crida, o clava cops, la seva mare ho sent, i plora.
El Josep Maria té 60 anys, i com que aquesta relació amb l'alcohol l'arrossega des dels 20 (o des d'abans), fa 40 anys que la seva mare té aquest malviure, aquesta espina clavada, de manera ininterrompuda. D'altra banda, també és cert que el Josep Maria és molt bona persona, "quan no beu". De manera que és una molt bona persona que, a causa de la seva relació amb l'alcohol (i de vegades també la cocaïna), fa la vida difícil als altres (al marge del seu propi procés de degradació).
He dit que amb la Mila no hi havia parlat mai més de quatre paraules, però aquesta vegada la veig amb una cara més trista, més derrotada, i m'aturo. Li pregunto primer, per dir alguna cosa; "Com va?" I ella diu: "Anar fent". Llavors, com que s'ha quedat parada a la vorera, indecisa, li pregunto què fa el Josep Maria.
Quan esmento el Josep Maria tot canvia. És com si hagués trucat a una porta i s'hagués obert de bat a bat, i llavors en sortís un torrent de paraules incontenibles, habitualment reprimides. Al mig del carrer (per sort no passa ningú), la Mila parla i no para, enfila laments, desolacions, tristeses... Parla dels munts de llàgrimes que ella ha vessat, em diu que ningú no es pot imaginar el que suposa tenir un fill així, des de fa tants anys, i tenir-lo a sobre a l'altre costat de la paret.
Diu que res no l'aconsola, perquè fins i tot en els moments de penediment del Josep Maria, quan ell diu que ja veu el mal que li ha fet a ella (i el que ell es fa), quan diu que "ara" ho deixarà, que "aquesta vegada segur que sí", ella ja sap que el penediment en aquell moment és sincer, però que no canviarà res, perquè en definitiva els bons propòsits només són paraules. Sap que aquestes escenes fa anys, dècades, que es van repetint.
Tot seguit la Mila continua i parla del seu marit, també alcohòlic, diu que només li ha faltat això, després de viure amb un marit alcoholitzat, tenir un fill igual. Diu que sembla que el fill hauria d'haver après alguna cosa, amb aquell desastre de pare (fa molts anys que va morir, amb el fetge destrossat), però que no, que el Josep Maria no ha après res, i que a aquestes alçades ja es veu que no ho aprendrà...
Al cap d'una estona llarga, quan ella ja s'ha esbravat, calla. Es fa un silenci. Jo tampoc no sé què dir. I llavors ens acomiadem, ella amb la seva tristesa, i jo també amb una part de la seva tristesa.
