És una regla de tres que no falla: com més desocupada està l'Elisabet, més es descentra i més idees de compres capricioses, tenyits o tallats de cabell i altres presumptes "necessitats urgents" l'obsessionen. En canvi, si atrapada en un estat d'aquests obsessius i de demandes reiterades i insistents, llavors troba o li proposen ocupacions, desapareixen soles les obsessions.
Tanmateix, fins i tot en els pitjors moments, actualment l'Elisabet conserva sovint, ni que sigui només de forma puntual, una considerable capacitat de lucidesa. I també de sentit de l'humor. Un dia d'aquests dolents de queixes i demandes, centrades sobretot (en aquest cas), en la "necessitat" d'anar a la perruqueria, em fa una bona demostració de la seva lucidesa i sentit de l'humor. Després de les queixes (que segueixen el seu patró habitual en aquests casos), jo li comento el meu punt de vista (també seguint el meu guió habitual). Li dic que té uns cabells molt bonics, amb un aspecte molt saludable, i que a més li queda molt bé el color blanc que han anat agafant, sempre, els tingui de la mida que els tingui. Tot això és absolutament cert. Li dic que té aquesta sort, i que també és veritat que tenyits d'altres colors, i tallats més curts o més llargs, també li queden bé, que si vol fins i tot se'ls pot tenyir de color verd o violeta, o del color que sigui, però que, ja que "sense fer res" ja està molt guapa, potser no cal que es capfiqui pensant en tenyits i tallats i despeses de perruqueria. Perquè a més, els diners ja sap que no li sobren.
Li dic això, i a continuació també el que ja he exposat abans i ella ja sap, que quan està ocupada no té (o en té poques) cabòries d'aquestes. I que per tant l'objectiu, en lloc d'abandonar-se en rumiacions sobre compres i perruqueries, ha de ser aconseguir tenir el dia cada vegada més ocupat. Per sort la política de la residència actual també és aquesta (no ser només un "lloc-magatzem", sinó un lloc que afavoreixi l'ocupació de les persones residents, tant per estimular la seva autonomia com la seva autoestima).
L'Elisabet s'adona d'aquesta relació entre ocupacions i centrament, entre desocupació i obsessions. I a més té la sort que està realment contenta, quan té obligacions i activitats concretes per fer. No és una persona que defugi les feines, al contrari, les demana.
Aquesta conversa sobre perruqueries, compres, cabòries, activitats i propòsits aquesta vegada la tenim abans de separar-nos, quan ella està a punt d'entrar a la residència. I llavors, gairebé com a comiat, ella em diu: "A mi em sembla que tot això és culpa de l'esquizofrènia paranoide".
I em quedo bocabadat, i divertit. I alhora li dic que no em prengui el pèl, que tot això que hem parlat, en una mesura o altra ens passa a tots, que no té res a veure amb el que ella diu de l'esquizofrènia. I que per tant si vol pot dir aquestes coses com una "ocurrència", com una broma, però que no s'ho ha de creure ni ho ha de fer servir d'excusa.
I ella riu, i jo ric, i ens separem així, els dos rient.
