El Ramon i el Martí viuen al mateix pis, cada un hi té llogada una habitació. El Ramon estudia i el Martí treballa. O més ben dit, el Ramon "diu" que estudia, per no haver de dir que ni estudia ni treballa. Diu això per no haver d'explicar que la seva vida és bastant complicada, tant, que de moment encara no sap quan es podrà plantejar, d'una manera realista, començar a pensar en treballar (tot i les ganes que en té).
El Ramon és conscient dels seus problemes mentals, i finalment s'ha decidit a sol.licitar poder anar a un centre de dia. Veu que d'entrada li pot servir per tenir el temps més estructurat, amb cinc hores ocupades, de dilluns a divendres, i que per descomptat li anirà bé el treball terapèutic que podrà fer.
El Ramon ha tingut sort i l'han acceptat. I el primer dia que hi va té una immensa sorpresa: un dels usuaris del centre és el Martí. I és clar, la sorpresa del Martí és tant o encara més gran que la del Ramon. Passada la sorpresa, parlen una mica i es posen d'acord que al pis on viuen no diran res (al pis hi ha tres nois més, també amb habitacions llogades): és a dir, "oficialment", el Ramon seguirà estudiant i el Martí treballant.
De fet, no és del tot mentida: els seus estudis i treballs actuals són aquests, i són ben reals. I a més, són estudis i treballs bastant més difícils que els dels seus companys de pis. Agafar el control d'una ment i una vida desorganitzades a causa d'un trastorn de la personalitat sever (aquest és el cas del Ramon i del Martí), és molt més difícil que aconseguir el títol, per exemple, d'enginyer aeronàutic (o de la carrera més difícil que hi hagi, sigui la que sigui).
Hi ha molta gent que això no ho entén, però és així. I precisament perquè hi ha molta gent que no ho entén, de vegades tenen sentit ocultacions com les del Ramon i el Martí.
