"Elles fan el que els inculca el Maligne, les dones són així, totes, volen fer sempre el que volen, i això no pot ser, no es pot fer sempre el que es vol, i les dones ho fan per fer mal, però no perquè siguin dolentes, elles no ho són, o sí, però és el Maligne el que fa que pensin el que pensen, que facin el que fan, el que no haurien de fer, perquè totes són iguals, les dones, i el responsable és el Maligne, elles es deixen influenciar (...)"
Després que li hagi preguntat al Ricard si ara té alguna amiga, em diu tot això, i ho va repetint, el Maligne, el mal, les dones... Sabia que amb la pregunta era possible activar aquesta resposta, però malgrat tot la hi he volgut fer, per veure si encara seguia atrapat en aquest deliri (que ja fa anys que dura), i resulta que sí.
La solitud no volguda és feixuga. Per tothom. I si es pensa, o s'intueix, que aquesta solitud pot ser definitiva, irremeiable, "eterna", encara ha de ser més feixuga, insuportable. I llavors ves a saber si els deliris són més causa o conseqüència d'aquesta solitud tan dura...
La malaltia (en el seu cas) existeix, però ves a saber què és pitjor, si el pes de la solitud o el pes de la malaltia... Escoltar persones com el Ricard sempre et genera aquest interrogant. I alhora penses: suposant que un medicament elimini el deliri, com s'elimina el sentiment feixuc de la solitud no volguda? ¿I si resulta que, en alguna mesura, la figura del "Maligne" (o una altra d'equivalent) té una funció valuosa, perquè serveix per donar un sentit "a aquest infern de la solitud"?
Potser, en aquesta situació és més fàcil (i en definitiva també més "útil"), "pensar en un Maligne" que pensar, ser conscient, que "tal com ets", el més probable és que no tinguis mai una parella. Perquè així, si externalitzes la causa, no ets "tu", sinó que són "els altres" (el Maligne, les dones...), el motiu de la teva solitud.
Amb aquest punt de vista, "la teva vàlua" pot quedar intacta, i per tant viure pot ser una mica més fàcil, una mica menys insuportable.
