Quan arribo, veig l'Adriana asseguda a una sala, en la qual hi ha dos homes més, grans, potser d'entre 70 i 80 anys. Un té la mirada apagada, absent, el cos prim, xuclat, doblegat, encongit; no diu res. L'altre, assegut al seu costat, té una mirada viva, el cos robust; parla amb veu segura i gesticula bastant. Per com va vestit, penso que sembla un capellà, i l'Adriana em diu que ho és. I jo li dic a ella que mira que bé, que vingui a visitar els malalts. I l'Adriana em mira, i em diu que no ve de visita, sinó que també està ingressat. A la segona planta, la dels més greus.
L'Adriana ha demanat si podria tenir una ràdio petita, per entretenir-se. Li han dit que no, que estan prohibides les ràdios i els auriculars. Que un centre sigui més obert, paradoxalment, no vol dir que la tolerància i la llibertat siguin més grans. A cada centre es prohibeixen i autoritzen coses diferents, cada un té les seves normes, i no sembla que sempre siguin coherents, ni proporcionades. A l'anterior (dels tres pels quals ha passat aquests dies l'Adriana), estaven prohibits els cordons de les sabates, a aquest els cordons estan autoritzats, però els auriculars no. I en canvi, al primer centre d'aguts estava tot autoritzat, cordons, auriculars, ràdios, mòbils...
Recordo un altre centre (cap d'aquests tres, i sense cap relació amb l'Adriana), en què estaven prohibits tots els aparells amb piles, perquè hi havia una dona que se les menjava. Com que una menjava piles, les altres cinquanta no en podien fer servir (i jo pensava: si en lloc de menjar piles aquella dona hagués menjat calces, què hauria passat...?).
Passa un home d'uns 45 anys en una cadira de rodes. Té el peu molt enguixat. L'Adriana m'explica que fa tres dies aquest home va provar d'escapar-se: va saltar la paret del pati, però amb tanta mala sort que al caure, ja a la banda del carrer, es va trencar el peu. De manera que el seu projecte d'evasió va fracassar.
Per entrar al centre cal passar dues portes. Entre les dues hi ha el punt de control, amb una secretària. Si algú vol entrar o sortir, ella consulta la pantalla de l'ordinador, mira quines són les autoritzacions o restriccions de cada persona. Mentre m'identifico i dic a qui vaig a veure, de cop sona una alarma, estrident: una de les persones ingressades ha travessat la primera porta que han de passar els que volen sortir, i al travessar-la, la polsera amb un xip que porta al canell, ha disparat l'alarma: no té permís per sortir, o no el té en regla, i s'ha activat "el sistema".
Amb aquesta història de les polseres no m'estranya que l'altre hagi volgut escapar-se saltant la paret del pati. Això em recorda les pel.lícules de presoners de guerra, en les quals de vegades algun dels presoners diu: "La primera obligació d'un presoner és escapar-se".
Hi ha un noi que no es pot escapar: l'han lligat, literalment, a una butaca. Ni idea de per quin motiu, sembla que està tranquil, relaxat.
Com a visitant, no pregunto gairebé res (per gust preguntaria munts de coses, se m'acumulen les preguntes, quan vaig a llocs com aquests i vaig veient com funcionen, la gent que hi ha...). No pregunto, no sigui que m'assenyalin "com el que pregunta" (potser "el que no toca" preguntar), i llavors no em siguin tan fàcils les visites (sobretot si no ets un familiar, de vegades els permisos poden ser complicats, en algun altre moment ja n'he posat algun exemple).
