Vaig de visita a una residència psiquiàtrica i em trobo la Cristina. Feia 17 o 18 anys que no la veia, i m'impressiona: la Cristina s'ha envellit molt, tant físicament com mentalment.
D'entrada ella no em reconeix. Quan li dic qui sóc, llavors sí, i està contenta: surt una mica del seu ensopiment, i em diu que d'aquesta residència marxarà aviat, que anirà a una altra residència, però no entenc bé els motius. Parlem poc, perquè jo he anat a veure una altra persona, i m'espera. I quan uns dies després torno de visita i pregunto per la Cristina, em diuen que ja no hi és, que ja l'han traslladat. I em sap greu no haver-li pogut dedicar una mica més d'atenció el dia anterior.
Els pares de la Cristina, encara vius, s'han anat fent grans, i ja no es veuen amb cor de tenir-la a casa, de conviure amb ella. Perquè la Cristina no és ella sola, sinó "ella i la seva esquizofrènia paranoide", a la qual se li ha ajuntat (sobretot des dels primers símptomes de la malaltia), una actitud per part dels seus pares, al llarg de tota la vida, sobreprotectora i massa tolerant, cosa que l'ha convertit en una persona (al marge de mentalment malalta), capriciosa, exigent i rampelluda. Difícil.
Fa anys de vegades amb la Cristina coincidíem al local d'una oenege, els dos com a voluntaris. Jo feia unes feines, i ella unes altres; ella sobretot encàrrecs, anar a la papereria, a correus a portar o recollir paquets o cartes...
La Cristina era (i segueix sent) molt fumadora, fumava de manera compulsiva, també a dins del local (llavors encara era habitual, que es fumés a tot arreu). Com que a més de fumadora també era despistada, de vegades li recordava que vigilés, no fos cas que un dia llencés a la paperera una burilla mal apagada, i tinguéssim un ensurt. Un dia el vam tenir: vam veure que d'una paperera començava a sortir una gran fumerada, i jo em vaig enfadar (tot i que no va passar res, perquè ho vam apagar de seguida i amb facilitat).
Relacionar-me amb la Cristina no m'era fàcil, em costava, d'una banda a causa dels seus despistaments i de la seva tossuderia, i d'una altra a causa de la pudor del tabac, que em molestava, i aquell dia li vaig fer un raig de crits. Cosa de la qual després me'n vaig avergonyir, molt, perquè ja sé que "fins i tot a les Cristines" (o més ben dit, encara amb més motiu en aquests casos), tot s'ha de poder dir sempre bé, sense cridar.
Aquell incident, junt amb la implicació en general de la Cristina en les feines de l'entitat, em va fer pensar. La Cristina feia feines, sí, però el cas és que sovint "la feina de supervisió de la seva feina" era tant o més considerable que la que ella feia. De fet, per tal de no generar distorsions, hauria calgut que els dies que ella venia al local, hi hagués hagut sempre un monitor que supervisés el que ella feia. Però aquesta persona no hi era, de manera que "els altres" havíem d'estar al cas de la Cristina.
Al llarg dels anys hi he pensat moltes vegades, tant en la meva sortida de to d'aquell dia, com en la necessitat de monitoratge en feines com la de la Cristina. I m'he interessat per les iniciatives que busquen respostes i alternatives a les dificultats en integrar laboralment (encara que sigui en entorns de voluntariat, si de forma remunerada no és possible) les persones com la Cristina.
Fa anys, quan la vaig conèixer, ja es veia, que la Cristina era una dona "especial" (llavors feia anys que ja estava diagnosticada i en tractament); es veia, però ella era encara molt funcional. Ara s'ha convertit en una dona "psiquiatritzada" i molt deteriorada.
Fins ara sempre s'havia dit que el deteriorament progressiu de les persones amb esquizofrènia el causa la mateixa malaltia, però des de fa un temps també hi ha qui diu (amb l'aval d'alguns estudis), que aquest deteriorament potser és el resultat dels efectes secundaris i a llarg termini dels neurolèptics (antipsicòtics). Potser la realitat és una barreja de tot plegat.
En qualsevol cas, a mi trobar-me ara amb la Cristina, i veure l'estat en què està, el deteriorament que ha patit, i el futur "institucionalitzat" i irreversible que l'espera, m'ha causat una profunda tristesa.
