Durant un mes he seguit l'itinerari de l'Adriana per tres "dispositius" de salut mental (dues plantes d'aguts i una residència). Ha anat passant de l'una a l'altra sense cap lògica aparent, si més no terapèutica (segurament només burocràtica). A cada un d'aquests llocs hi he anat de visita diferents vegades, m'hi he estat estones, he vist part de les altres persones ingressades, he vist també part del funcionament d'aquests llocs. I m'he sentit aclaparat, m'he entristit. Per l'Adriana, i per l'altra gent ingressada.
Un ingrés psiquiàtric hauria de ser només "un últim recurs", excepcional: no s'ha de descarar, perquè hi ha situacions molt extremes, però d'entrada, si es pot, s'hauria de mirar d'evitar. Perquè sempre és traumàtic.
Em va semblar difícil de justificar (no dic que impossible) l'ingrés inicial de l'Adriana, però la continuació de la seva condició de "persona ingressada" passat un mes em sembla fora de tota lògica. El motiu de l'ingrés va ser el seu estat depressiu (a banda d'una lleu desorientació, i que estava molt prima, però no "patològicament prima"). Però si totes les persones en un estat depressiu com el seu s'haguessin d'ingressar, haurien d'existir milers més de places de les que hi ha a les plantes d'aguts i a les residències psiquiàtriques. De fet, potser fins i tot alguns de nosaltres correríem el risc d'acabar ingressats, si per exemple "passéssim uns mals dies" i, llavors, algú (familiar o professional), considerés que el nostre "malestar" no era normal...
L'Adriana fa dies que hauria d'estar a casa seva (potser no n'hauria d'haver sortit mai). A casa seva amb la supervisió i l'ajuda adequades (té una situació econòmica que li ho permet, a banda dels eventuals recursos públics amb què pogués comptar). Hauria d'estar a casa, per tal que allí, "a casa seva", pogués anar superant de mica en mica el malestar que la té atrapada, la negativitat, aquest insidiós estat depressiu... Un estat que té un innegable component biogràfic, contextual, per molt que família i professionals només parlin de pastilles (però d'això, tan important, fonamental, ja n'he parlat en algun altre moment).
De fet, penso que si a mi m'haguessin tingut tancat durant aquestes setmanes, i m'haguessin anat canviant de lloc sense saber-ne els motius, i m'haguessin medicat tal com l'han medicat a ella (i m'haguessin anat canviant els medicaments i les dosis, com a ella, sense cap explicació), seria probable que ara no estès gaire bé. Perquè viure en aquests ambients, i en aquestes condicions (i amb aquestes "companyies", amb algunes persones molt deteriorades), no és gens fàcil. Per això he dit al principi que en segons quins casos no s'ha de descartar la possibilitat d'un ingrés, però que hauria de ser només l'última opció.
(de vegades, encara avui, i no dic que sigui el cas de l'Adriana, hi ha ingressos que semblen més punitius que curatius... o que encara que formalment i intencionalment no són punitius, a la pràctica -per a qui els pateix- "funcionen com a tals").
