"El mito de la depresión como una enfermedad exclusivamente biológica ha venido a reemplazar al detallado estudio de la variedad de respuestas humanas a la pérdida y la decepción."
Darian Leader (1)
Segueixo amb la història de l’Adriana. Incorporo ara un aspecte o part important, imprescindible, ja que sense aquesta part és molt difícil entendre l'actual complexitat i els desgavells de la seva vida.
Fins ara, només he parlat d’ella "com a víctima d’un escenari advers", però el cas és que la seva història és més complicada (passa sovint, "que les històries són més complicades"). Perquè ella ha tingut un paper rellevant, al llarg dels anys, en la configuració del seu entorn advers, i en la seva difícil situació actual. Fins al punt que es pot dir que l’Adriana, vista la seva biografia, és una víctima d’ella mateixa: "la seva principal enemiga ha sigut i és ella".
L’Adriana va créixer en una família benestant, en un ambient protector. Però des de petita l’Adriana diu que es recorda com una persona "mancada de bons fonaments", insegura, i alhora fantasiosa, voluble… fràgil i "amb el cap ple de pardals".
Abans dels 25 anys ja havia tingut dues filles, cosa que la desbordava, fins al punt de no poder-se’n ocupar. Més tard encara en va tenir una tercera. D’aquelles tres filles moltes vegades se’n van ocupar diferents parents (els diferents pares d’aquestes criatures no eren tampoc massa adequats, ni interessats "en exercir" les seves responsabilitats). El cas és que les filles sovint van créixer en diferents domicilis i amb una mare absent. O present però "emocionalment absent", impotent, desbordada… i sovint amb el cap a una altra banda. Ser mare li venia gran.
De tot aquest desordre, d’aquesta falta de vocació materna, d’aquesta falta de responsabilitat, d’aquesta "absència com a mare", d’aquesta manca de nucli i estabilitat familiars, ella n’és conscient. I li pesa, molt, i se n’acusa. I alhora es rabeja en l’autoacusació, es castiga, sense saber sortir d’aquesta actitud estèril i paralitzant. Sense saber trobar una actitud a partir de la qual, des del reconeixement del passat, pugui "trepitjar el present" i mirar de viure’l de la manera més responsable i profitosa possible. Tant de cara a ella mateixa com de cara a les filles.
A les filles els va tocar aquesta mare i aquesta infantesa. S’han hagut d’esforçar molt per tal de poder sobreviure elles, i ho han anat aconseguint de manera desigual, de vegades amb bastantes dificultats… I ara es troben "que aquesta mare seva que no els va fer de mare" està en la situació que està. Desvalguda i enfonsada. I a elles, les filles, tot això els ve massa gran, les supera.
Les filles se’n senten filles, i pensen que com a tals haurien de fer alguna cosa. I alhora tenen sentiments contradictoris, perquè estan "marcades" pel seu passat d’absències, quan eren petites, dependents. I alhora, ara també estan desbordades per les dificultats de les pròpies vides.
Per això, ja fa dies, vaig dir que la situació de l’Adriana era tan difícil, perquè ni ella té la lucidesa ni l’energia que li caldria, ni en el seu entorn no hi ha ningú amb la suficient fortalesa, lucidesa i generositat per a assumir aquest paper (ben difícil, i absorbent), de "coordinador i gestor" que ara caldria.
Sovint les coses són així: no hi ha ningú culpable, tothom és víctima, i cadascú sobreviu com pot.
--
(1) "La moda negra. Duelo, melancolía y depresión". Sexto Piso, 2011 (p. 20)
