El Miquel em convida a berenar a casa seva. Xerrem de quan érem joves, és a dir, de fa molts anys. Em parla d'una etapa de la seva vida que ja conec, però que m'agrada que me la recordi: em parla de l'any que va estar treballant a un psiquiàtric, quan ell tenia 26 anys.
Va aconseguir la feina sense tenir cap mena de preparació ni experiència relacionada amb el món de la salut mental (fins aleshores, del que havia estat treballant era de soldador i de mecànic). Al psiquiàtric feia una mica de tot: gestionava el canvi i la neteja de la roba, dutxava algunes persones, preparava la medicació... Ara seria impensable, "que un soldador" preparés la medicació, però llavors (a finals dels anys 70), no era estrany; als psiquiàtrics hi treballava gent de vegades (de vegades sovint), molt poc o gens qualificada.
A favor seu tenia que la feina li agradava, la feia de gust; tenia una actitud empàtica, acollidora i pacient, amb les persones ingressades (de vegades, aquestes característiques poden ser més valuoses que una gran preparació, en un entorn com aquest, en el qual les relacions són tan importants).
El Miquel m'explica detalls curiosos d'aquella experiència laboral tan especial, i jo m'ho passo bé, escoltant-lo. Em diu també que al final se'n va anar cansant, fins que va decidir deixar-ho, sobretot perquè se li va ficar al cap que volia fer de neorural (llavors en deien "hipis"). I va ser en aquella nova etapa, quan el vaig conèixer.
D'aquesta trobada d'ara, el que més em crida l'atenció és que parla molt i em dóna un munt de detalls sobre aquell any al psiquiàtric, mentre que alhora no fa el més mínim comentari sobre la segona etapa (uns cinc anys després de la primera), en aquell mateix psiquiàtric. Llavors, com a persona ingressada, a causa d'un brot psicòtic molt espectacular.
Aquell episodi jo el recordo molt bé, perquè tot i que no el vaig viure directament, després el vaig anar reconstruint a partir de les explicacions dels diferents implicats en cada moment (amics i familiars), des de l'inicial consum d'LSD que va desencadenar el brot, seguit dels dies d'absoluta bogeria que van venir a continuació, al final l'ingrés forçat al psiquiàtric, les dificultats per aconseguir "que tornés a aterrar"... En podria fer (jo), un relat ben detallat, de cada una de les fases, al llarg dels mesos que va durar en total l'episodi (per sort al final va acabar bé, i a més el Miquel no ha patit cap més brot, sobretot perquè l'escarment li va servir: "va aprendre la lliçó").
Però d'aquest episodi de bogeria, llarg i traumàtic, d'aquest pas pel mateix psiquiàtric com a malalt, aquest dia que ens trobem, tot i parlar molt del psiquiàtric, no en diu ni mitja paraula.
