Reunió amb la treballadora social de l'Elisabet. Hi anem l'Elisabet, la Lívia i jo. Abans ens hem trobat al carrer, hem pres un cafè junts i hem xerrat una estona. Després anem a la residència; ens saluda la treballadora social i ens convida a entrar a un despatxet.
Entrem, i la treballadora social li diu a l'Elisabet que es tregui la jaqueta, i l'Elisabet li diu que es troba bé amb la jaqueta posada. Llavors la treballadora social li diu "que tindrà calor", i l'Elisabet li contesta que no en té. La treballadora social insisteix, li diu que a dins de casa el normal és anar sense jaqueta... Al final, l'Elisabet cedeix i es treu la jaqueta. L'Elisabet no és una nena, té 66 anys.
Jo ho contemplo bocabadat, sense gosar dir res (el motiu de la reunió és rellevant, i per tant val més no començar ja malament). A més, el cas és que jo he entrat també al despatx amb la jaqueta posada, i no me l'he tret. I la Lívia igual, tampoc no se l'ha tret. De manera que en conjunt l'escena és bastant absurda.
També penso, mentre passa tot això, que la treballadora social potser espera de nosaltres que li donem suport, que nosaltres ens traguem també la jaqueta, "per donar exemple". O que com a mínim diguem alguna cosa així: "Elisabet, fes-li cas, treu-te la jaqueta". Doncs no.
D'altra banda, aquest estira i arronsa amb la jaqueta encara és més surrealista si es té en compte que la majoria de persones usuàries de la residència, durant els mesos d'hivern, van per dins de la residència de manera habitual amb jaqueta, o amb abric (o amb gruixos de jerseis). Naturalment, hi van perquè s'hi senten més a gust, perquè si tinguessin calor o els engavanyés aquesta roba, se la traurien.
De vegades tens aquesta sensació estranya, que de vegades s'inverteixen energies en coses intranscendents i discutibles, la sensació que es cremen energies en foteses. O potser pitjor, que de vegades potser s'actua (de manera inconscient o conscient), sobretot per refermar l'autoritat, encara que l'ocasió no ho justifiqui: "jo mano i tu obeeixes". En aquests casos potser pots guanyar la partida (la partida "de la força"), però perds molt més del que guanyes, perquè perds "legitimitat moral". Una legitimitat que un altre dia et caldrà (de fet et cal "cada dia"), i com que la tindràs malmesa, qüestionada, llavors, quan la intervenció sigui realment important i necessària, et serà més difícil gestionar la situació.
PD: poso aquest exemple perquè em sembla rellevant, però alhora també vull remarcar (seria injust si no ho fes), que, en conjunt, el funcionament general de la residència (i també el d'aquesta treballadora social en concret), és molt satisfactori.
