"Me arden las sienes pero no es jaqueca, sinó la búsqueda sobria de un precario equilibrio." Mario Benedetti (1)
La Noèlia feia dies que estava amb els ànims baixos, deprimida, i llavors a sobre va agafar un encostipat fort, potser la grip. S'estava a casa tot el dia, estirada al llit o al sofà, mirant la tele o l'ordinador, o dormint, amb una actitud del tot passiva.
De cop, el divendres al vespre va dir que volia sortir, que feia massa dies que estava tancada. El seu pare li va dir que no era la millor idea, i que a més, si es trobava millor, el que hauria d'haver fet era anar de dia a classe, i no ara de nit de festa. La Noèlia va rondinar una mica, poc, i es va tancar a la seva habitació.
Al cap d'una estona, el seu pare va sentir crits al carrer. Va entrar corrent a l'habitació de la Noèlia; la finestra estava oberta, s'hi va abocar, i va veure la Noèlia a baix, estesa a la vorera del carrer, cridant i plorant. Havia soltat des de la finestra (un primer pis), i havia caigut malament. Se li va acabar la nit de festa abans de començar-la.
A urgències li van dir que en un dels peus només hi tenia una forta contusió. Però que l'altre estava pitjor, que se l'havia trencat, i a sobre mal trencat. Va acabar al quiròfan.
Ara la Noèlia es mou per dins de casa amb una cadira de rodes, i li han dit que la convalescència serà llarga. De fet, la Noèlia encara no s'havia recuperat del tot d'un "incident" anterior. Fa uns deu mesos, un dia, furiosa (a causa d'una discussió amb els seus pares), va clavar un cop de puny a una finestra, i es va fer bastant mal (o poc, tenint en compte els riscos de trencar vidres a cops de puny).
Va haver de passar també pel quiròfan, ja que a banda de cosir-li la carnisseria que es va fer, els vidres també li havien tallat els lligaments de l'avantbraç, i calia reconnectar-los. Però algun lligament va fallar, i li va quedar la mobilitat reduïda (quan va saltar per la finestra, encara anava algun dia a sessions de rehabilitació del braç).
Una altra vegada, també després d'una discussió, va sortir enfurismada de casa i va tenir un accident amb la moto. Segons ella, per culpa d'un ximple que anava en cotxe. El cas és que es va erosionar de manera important un braç i una cama, i com que la ferida era gran i en algun lloc lletja, va estar un munt de temps anant a què li fessin les cures.
La Noèlia fa poc va fer divuit anys, i ja té tot aquest "currículum" (és més llarg, he esmentat només "alguns" dels incidents). Als seus divuit anys la Noèlia ha fet ja un gran consum de recursos sanitaris. Als que ja he esmentat (de tipus quirúrgic i traumatològic), cal afegir-hi els psiquiàtrics. Perquè la Noèlia és usuària habitual de les consultes de psiquiatres i psicòlegs, des de fa anys. El motiu principal d'aquestes visites són les amenaces i els intents de suïcidi (i els estats depressius, i les autolesions, sobretot talls als braços, amb la finalitat d'apaivagar l'ansietat).
Hi ha dies que els pares de la Noèlia estan completament desbordats i desesperats. I si hi ha un període de relativa calma, si "de moment no passa res", no obstant sempre tenen el neguit "de quan tornarà a passar" (i "què serà", el que llavors passi).
Entre l'episodi del cop de puny a la finestra i el del salt per la finestra, un dia vaig conèixer la Noèlia. Anava amb els seus pares (a ells els conec fa temps). Érem al carrer, i vam parlar només quatre paraules. La Noèlia, tot i que tenia un bon dia, em va fer la sensació d'una persona molt fràgil, molt insegura, vulnerable, i alhora també molt poc reflexiva, impulsiva, i molt capriciosa. L'avantatge que té és que és molt jove, i que per tant té encara moltes possibilitats d'anar millorant.
Segons les classificacions oficials de les malalties mentals, la Noèlia té (o pateix) un trastorn límit de la personalitat (TLP). Hi ha estudis que diuen que una tercera part d'aquestes persones evolucionen de manera molt positiva, i acaben fent una vida força normal. Que una altra tercera part més o menys es va mantenint, amb vides difícils, però mínimament sota control. I que l'última tercera part no milloren, mai, o que fins i tot empitjoren.
Una altra dada dels estudis: aproximadament un 10% del total d'aquestes persones s'acaba suïcidant.
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 34)
