Vaig explicar que l'Oriol no surt al carrer perquè té por d'encomanar-se. La Cesca, en canvi, sí que surt al carrer: quan té ganes de beure.
Quan va començar el confinament a la Cesca se li va desmuntar tot el que amb molts esforços havia anat posant en marxa amb l'objectiu de poder deixar de beure. Tancada a casa i sense les ajudes externes que tenia, el seu malestar va anar creixent de manera ràpida. No va suportar la pressió, i va començar a sortir de casa per tal de poder beure. I ho segueix fent de manera regular: se'n va a alguna botiga, es compra unes quantes cerveses i se les beu abans de tornar a casa.
Quan arriba a casa ho fa borratxa. I se sent fatal. D'una banda, a causa de la barreja dels efectes de l'alcohol i la medicació psiquiàtrica que es pren, i d'una altra banda, perquè es menysprea per no ser capaç de controlar la seva impulsivitat. Però malgrat aquests dos grans malestars, l'endemà torna a sortir, torna a beure, i torna a sentir-se doblement fatal.
La Cesca viu amb la seva mare, i la seva mare està desbordada, esgotada, trista. No sap què fer. Abans, quan les coses anaven malament (amb alts i baixos, la història fa molts anys que dura), la mare si més no tenia el recurs de sortir de casa de tant en tant, airejar-se una mica, una estona, anar a veure alguna amiga, prendre algun cafè acompanyada, xerrar amb algú... i així, mentrestant, "descansar de la filla".
Quan la Cesca està a casa, de vegades està borratxa. O, després d'una ressaca, penedida, plorosa, derrotada i desvalguda. O abans d'una nova sortida, ansiosa i com una fera engabiada... A casa de la Cesca no hi ha mai tranquil.litat.
Per a molta gent aquests dies són difícils. Per a algunes persones, com l'Oriol o la Cesca (i per als seus familiars), encara ho són més, de difícils.
