Com cada dissabte, ve l'Adriana a dinar. A diferència d'altres dissabtes, quan marxa, la Lívia i jo ens sentim incòmodes, ens adonem que aquesta vegada no ho hem fet bé. Perquè hem parlat massa, hem insistit massa i, el que és pitjor, en alguns moments a sobre ho hem fet amb un to inadequat, amb una duresa fora de lloc, sense la necessària, imprescindible, amabilitat i calidesa.
No és que ens hàgim equivocat amb els temes, amb els "continguts". Amb això no ens hem equivocat, perquè en la justa mesura i amb l'embolcall de la calidesa necessària, considerem que és necessari anar recordant algunes coses. Per tal que ella, "convidada però no forçada" (forçar és inútil), de mica en mica, amb una mica de sort, pugui anar sortint d'aquest estat depressiu, barrejat amb diferents distorsions mentals, que fan que la seva vida sigui tan difícil de viure.
Per aquesta banda no ens hem equivocat, pensem que no ens equivoquem. És amb les "quantitats", la reiteració, i amb el "continent", les formes, amb el que aquesta vegada hem fallat.
L'Adriana, des que està així, en aquest estat, no és una persona fàcil, la Lívia i jo ja ho sabem. Però també pensem que això, que actualment sigui tan negativa i esgotadora, i alhora amb actituds desconsiderades, i de vegades fins i tot amb brots d'agressivitat cap a algunes persones (amb nosaltres ha anat aprenent a controlar-se molt), no justifica que la nostra relació amb ella pugui ser en cap moment com la d'aquest dissabte.
Ella és com és, actualment una persona bastant difícil, i tal com he dit també esgotadora. Però l'estona que estem amb ella no ens podem permetre fer servir aquestes excuses per justificar badades com les d'avui. Perquè la nostra relació amb ella, sobretot, té aquest objectiu: que la relació li pugui servir una mica d'agafador de cara a intentar sortir d'aquest pou tan inhòspit en el qual ara malviu. I és que a l'Adriana, una de les principals coses que li falta són precisament aquests "agafadors", però ara no en parlaré, d'aquest tema, perquè això implicaria parlar d'altres persones, i avui els protagonistes som només nosaltres, la Lívia i jo.
Un incís. Per descomptat, la principal víctima dels diferents trets i reaccions difícils de l'Adriana i que incomoden als altres, és ella mateixa: fent mal (i de vegades en fa), encara se'n fa més ella mateixa (molt), perquè llavors a sobre es tortura amb la culpabilitat d'aquests comportaments seus que és del tot conscient que són inapropiats, censurables.
Continuo. L'endemà, li telefonem, parlem amb ella tant la Lívia com jo. Els dos ens disculpem: li diem que ens sap greu el que va passar, i que volem que no es repeteixi més. Li diem que igual que ella ha d'anar aprenent el que ha d'anar aprenent, nosaltres també hem d'aprendre les nostres lliçons. Com aquesta: això no pot tornar a passar.
La Lívia sent un malestar més gran que el meu, a causa d'aquest episodi, i li dic que procuri no capficar-s'hi: hem sigut conscients de l'error, tenim el propòsit de no repetir-lo, i ens hem disculpat. Ja està, no cal donar-hi més voltes. A més, li recordo que si ens hem equivocat "és perquè hem tingut la possibilitat d'equivocar-nos". Perquè és obvi que si no convidéssim cada dissabte l'Adriana (cosa que implica, és clar, descartar "altres formats" de cap de setmana), naturalment, llavors no ens hauríem equivocat.
És clar que, aleshores, "l'equivocació", si se'n pot dir així, potser seria una altra, segurament més greu. Perquè seria "una equivocació d'abandonament", de desenteniment, de "ja t'ho faràs, nosaltres estem cansats", "els dissabtes volem fer altres coses", etc.
Raons segurament ben legítimes... però que són una altra història, una història de la que, de moment, no en volem ser els protagonistes.
