"En Sainte-Anne, un enfermo gritaba desde su cama: '¡Soy príncipe! ¡Que detengan al Gran Duque!' Se acercaban a él, le decían al oído: '¡Suénate la nariz!', y se sonaba; le preguntaban: '¿Qué oficio tienes?', y contestaba suavemente: 'Zapatero', y después se ponía a gritar otra vez." Jean-Paul Sartre (1)
Del Ramon ja n'he parlat altres vegades, d'ell i dels seus deliris sobre que una parella seva, no he aclarit mai si en part real o del tot imaginària, estava posseïda pel dimoni, i que a causa d'aquesta possessió, de la influència del "Maligne", ella el rebutjava a ell. Ara he sabut que fa pocs mesos, a causa en part d'uns altres dimonis, el Ramon va acabar ingressat en una unitat d'aguts (no era el primer cop, però feia anys que no passava).
El Ramon vivia amb la seva mare, ja gran, una dona amb una demència avançada. Tenien una cuidadora que, a més d'ocupar-se de la mare, també "supervisava" el Ramon. Era una dona intel.ligent, i sabia gestionar bé les peculiaritats del Ramon, que de vegades eren d'una considerable complexitat.
El cas és que aquesta cuidadora es va posar malalta, i va quedar clar que hauria d'estar de baixa una llarga temporada. Llavors els altres fills (que viuen lluny de la casa de la mare) van buscar una altra cuidadora. La van trobar, i ella va assumir bé la cura de la mare, però la convivència amb el fill de seguida se li va fer molt difícil. No tenia experiència de tracte amb persones amb problemes mentals, sinó més aviat prejudicis, i la situació la desbordava bastant.
Per acabar-ho de fer difícil, el Ramon va aprofitar el canvi de cuidadora per intentar controlar tota l'organització de la vida al pis, sense respectar els límits que els seus germans li havien deixat clar que havia de respectar. La cuidadora anterior el mantenia a ratlla, i ho feia amb tacte, però aquesta no era tan hàbil i diplomàtica. El resultat va ser que de mica en mica va anar augmentant la tensió entre la cuidadora i el Ramon, i a sobre, per acabar-ho d'embolicar, la cuidadora va començar a dir que els problemes mentals del Ramon eren el resultat d'una possessió demoníaca, perquè es veu que al seu país aquest tipus de creences són habituals.
Tant el Ramon com la cuidadora, en lloc d'intentar rebaixar la tensió, l'anaven incrementant, cada dia una mica més. Fins que va arribar un punt que el Ramon va explotar: va tenir un brot psicòtic important que va fer que s'hi presentés la policia i una ambulància, i que ell acabés a les Urgències de psiquiatria. Allí s'hi va estar uns quinze dies, i després el van enviar a un centre de subaguts, en el qual, entre el seu estat, i la dificultat per reincorporar-se al domicili familiar a causa de la complicada situació que allí hi havia, fa uns quatre mesos que hi està.
De tot això me n'assabento tot just ara, quan finalment aconsegueixo parlar amb el Ramon. Abans, havia trucat algunes vegades a la casa de la mare, però ningú m'havia agafat el telèfon (havia passat una temporada a casa d'un altre fill). I quan havia trucat al mòbil del Ramon, tampoc no em contestava ningú, perquè es veu que li van confiscar el telèfon i només li deixaven (li deixen), una estona al dia. Aquesta vegada he tingut sort, l'he pescat, i hem pogut parlar una estona, i hem quedat que, tan aviat com sigui, possible ens hem de veure i anar a prendre un cafè junts.
A banda del que m'ha explicat el Ramon, la crònica aquesta l'he pogut escriure perquè, després de parlar amb ell, també he parlat amb un germà, i aquest germà m'ha "corregit" algunes informacions del Ramon, i n'hi ha afegit d'altres que faltaven, sense les quals era complicat entendre la història.
(1) Las palabras. Losada, 1964
