Fa molts anys que conec la Fina. Hem parlat moltes vegades, sempre de feines que hem fet junts. Aquesta vegada també hem quedat per parlar de feines, però al final ella em parla de la seva família. M'explica, entre altres coses, que al seu marit i a la seva filla, si se'ls hagués de posar una etiqueta, els correspondria la d'asperger (la variant més lleu de l'espectre autista). Diu que cap dels dos està diagnosticat, però que encaixen perfectament en aquest patró.
M'explica coses del marit i de la filla, la forma de ser en general, i anècdotes concretes. No es queixa de res, està contenta amb el marit, fa quaranta anys que estan casats. Diu que tenen una bona relació, que ella ha anat entenent i acceptant les seves peculiaritats. D'ell, sobretot en valora que és molt bona persona. També diu que considera que a ell li ha anat molt bé la convivència amb ella, molt extravertida i sociable, cosa que a ell l'ha anat ajudant a moure's amb més facilitat pel món de les relacions socials, tot i la seva tendència a l'aïllament.
El marit, ara jubilat, ha treballat sempre d'informàtic, i en la seva feina ha sigut molt bo. Ella diu que la filla no és tan funcional com el marit, que no té unes habilitats equiparables a les del pare, des del punt de vista de la valoració de la societat. Ni tampoc té l'autodisciplina i la constància del pare. La preocupa una mica, el futur d'aquesta filla.
D'aquesta història el que més em sobta és que hagin passat tants anys sense saber res de la família de la Fina, tot i haver-hi parlat tantes vegades. Se'm fa estrany... coneixia una Fina, i aquesta és una altra Fina.
Al final em pregunta si m'ha avorrit, parlant de la seva família. Li dic que en absolut, que al contrari, que li ho agraeixo molt. Que a mi les converses que més m'agraden són aquestes, quan la gent parla, parlem, de la nostra vida, de les nostres coses.
Avui, per casualitat, amb la Fina s'ha obert aquesta finestra (podria no haver-se obert mai), i ha sigut un regal.
