Descontrol i renecs

Estem al tren, al vagó hi ha molt poca gent. Una dona jove parla per telèfon amb algú, li diu que encara arribarà més tard, perquè el tren ara està aturat. Abans, el tren ja ha passat amb més d'una hora de retard.

Sento que diu que no podrà atendre els primers "pacients". És potser una psicòloga? O alguna altra mena de terapeuta? Acaba la trucada. Està molt nerviosa, ara parla sola, o més que parlar, renega. "Malparits de la Renfe!, Cabrons!, Hòstia puta!" Es remou neguitosa al seient. De manera inesperada clava un cop de puny fort a la finestra, sort que les finestres són a prova de cops. Després s'aixeca, segueix amb els renecs, i clava cops a la porta que dona accés a la plataforma.

Em venen ganes de dir-li que es relaxi, que respiri a poc a poc, perquè per molt que renegui el tren no anirà més de pressa. El tren arribarà "quan arribi", ni mig segon abans. És clar, no li dic res, perquè no només seria inútil, histèrica com està, sinó que és probable que a sobre em toques rebre a mi. De manera que només contemplo l'escena, com si ella fos l'actriu d'un monòleg teatral. Una bona obra: bon guió i bona representació.

Deu tenir quaranta anys, o alguns més. Va vestida amb uns pantalons florejats, de tela fina, amples, i amb una brusa prima de color llis també ampla. Porta polseres als canells. És una dona físicament atractiva, esvelta, bonica, però en l'estat que està, d'elevat i progressiu descontrol, en lloc d'atracció el que fa és por.

Penso en el tipus de "pacients" que deu tenir; me la imagino fent potser de psicòloga, o potser de "coach", o fent alguna sessió amb bols tibetans, o amb agulles d'acupuntura, potser amb algun bastonet d'encens cremant i una llum suau...

Tot són només imaginacions. L'únic que sé és això, que s'ha referit als "pacients" que sembla que havia d'atendre i que no podrà fer-ho. Ara m'imagino aquests pacients, aquestes persones, que potser a més de ser pacients hauran de tenir paciència amb la seva terapeuta (terapeuta o el que sigui), si quan ella arriba a on hagi d'arribar, encara no ha pogut controlar el seu estat de fúria desfermada i el seu vocabulari ple de renecs.

De vegades, d'alguns professionals de la salut mental que m'he trobat he pensat això, "que transmeten males vibracions". De vegades he pensat que potser els convindria prendre's algun ansiolític (o fer exercicis de relaxació), abans d'obrir el despatx de les consultes...

Intervenir o no

Amb problemes mentals importants, el fill d'un conegut els últims mesos havia anat evolucionant de manera força positiva, fins al punt que hi havia la possibilitat que es pogués incorporar aviat a un treball protegit. D'altra banda, també semblava que tot estava agafat bastant amb pinces, perquè potser els més il.lusionats en aquella opció laboral eren els pares, més que el mateix fill.

Llavors, inesperadament, el fill, segurament desbordat a causa de la pressió que sentia, va fer un retrocés important, traumàtic, i va acabar  ingressat (un altre cop), en una unitat de psiquiatria. Els seus pares no s'ho esperaven, es van desconcertar. I després de la sotragada, van rebaixar una mica les expectatives i la pressió. Però no van acabar d'entendre el que havia passat i, més endavant, van tornar a pressionar el fill per tal que es reintegrés un altre cop al projecte d'inserció laboral.

Un dia vaig quedar amb aquest pare. Em va posar al dia del que havia passat darrerament. La història de seguida me'n va recordar una altra. I li vaig explicar aquesta altra història.

Fa molts anys vaig anar a la consulta d'un psiquiatre per demanar-li la seva opinió sobre un cas que a mi em preocupava, el d'una persona amb una vida complicada a causa dels seus problemes mentals. Uns parents seus eren partidaris d'intervenir contra la seva voluntat (consideraven que no fer res només contribuïa a afavorir que la situació anés empitjorant). En canvi, uns altres parents pensaven que era millor no intervenir, perquè fer-ho podia tenir efectes catastròfics.

Aquell psiquiatre em va dir que hi ha situacions, o persones (no recordo si va posar l'accent en les situacions o les persones), que eren "de vidre", i que en aquests casos s'havia d'anar amb molt de compte, a l'hora de fer cap intervenció. Perquè potser intervenint amb el propòsit d'afavorir una millora es podia provocar que tot empitjorés, potser molt: es podia provocar que, "el vidre", massa tensionat, es trenqués. Aquella imatge, la referència a la fragilitat del vidre, a la cautela necessària a l'hora de prendre segons quines decisions, a mi em va quedar gravada. 

En aquell cas, els familiars al final es van posar d'acord en no fer res. I després, el temps va demostrar que no fer res havia sigut un encert, ja que les coses van anar evolucionant d'una manera força positiva. Molt millor del que cap d'aquells familiars (tant els que eren partidaris d'intervenir com els partidaris de no fer-ho), s'haguessin pogut imaginar.

Després d'explicar aquesta història a aquell pare li vaig dir que no la hi havia explicat com una invitació a la inhibició, en absolut, sinó només en relació amb la necessitat, en aquests casos, de procurar estar molt atents. Perquè, és clar, ens agradaria que hi hagués pautes clares, fiables, en moments així, però la realitat és que no hi ha cap garantia que, en casos com aquests, encara que es prengui la decisió que en un moment determinat pugui semblar més adequada, després el resultat sigui positiu. 

És a dir, que fer de pare, en aquests casos, obliga a conviure amb la incertesa, a assumir que no hi ha mai garanties. Ja que "tant fent com no fent", actuant o inhibint-se, les coses després poden anar bé, regular o malament. Jo li havia posat un exemple d'inhibició amb resultats positius, però la realitat és que també hi ha inhibicions amb resultats negatius (i en el cas d'intervenir, igual: hi pot haver resultats positius o negatius).

No sé si li va servir de res, el que li vaig dir, però em va semblar que, "ja que vaig optar per dir-li alguna cosa", aquesta era la més sensata que li podia dir.

Juanca

- Juanca!
- Juanca Molinero, el mejor del mundo entero!

Quan el saludaves, el Juanca sempre et contestava això. Encara ho fa, però "el mejor del mundo entero" s'ha desdibuixat molt, gairebé del tot.

Quan era jove el Juanca era una persona intel.ligent, autònoma, amb iniciatives. Havia estudiat, havia tingut algunes bones feines, però va començar a tontejar amb els porros i l'alcohol. Després van arribar les amfetamines, l'èxtasi, la cocaïna i també diferents pastilles de farmàcia. Cada vegada més drogues, i en més quantitats. Fins que el cap li va esclatar i, a causa d'una greu crisi psicòtica, va acabar ingressat en una unitat psiquiàtrica d'aguts.

Va ser el primer d'una sèrie d'ingressos que, a partir de llavors, de tant en tant van anar arribant. Se li havia obert la porta de la bogeria, i ja no va saber, o li va faltar voluntat, per intentar tancar-la. O si més no, intentar no tenir-la tan oberta. Aquell cap que li havia explotat per primera vegada, després, al tornar-se a inundar de tant en tant amb més drogues, va anar patint més explosions, que el duien un altre cop a una planta d'aguts, fins que s'estabilitzava una mica.

De vegades passava temporades una mica estable, bastant abstemi, fins que se li tornava a desorganitzar la vida. En part perquè li havia quedat un cervell ferit i, sobretot, perquè seguia sense renunciar a les substàncies psicoactives. Per a ell eren un verí, un camí directe i encatifat cap al caos. La porta li havia quedat sense pany per tancar-la, tot era molt complicat.

Han passat quaranta anys, d'aquell Juanca Molinero, abans vital, intel.ligent, autònom. Ara només en queda l'antiga cantarella, "el mejor del mundo entero". Aquest paper d'embolicar. I a dins del paper d'embolicar només ruïnes, desesperança, dolor, tristesa. I deliris, potser per tal d'ofegar la feixuga consciència de tanta destrucció i derrota.

MM

- Busques el MM?
- Sí.
- Jo sóc amic seu. Sóc el seu millor amic! Tens un euro?

Recordo aquest home d'altres vegades, avui és la primera persona que trobo quan entro. No li dono cap euro, i no li dic tampoc que no en tinc; li somric i arronso una mica les espatlles... Ell ho ha intentat i, sense dir-me res més, es gira i en silenci va a seure a un banc.

MM no és cap abreviatura, però aquí hi ha gent que anomena així el Jonàs. A ell li agrada, se sent diferent, important. Una vegada em van explicar l'origen d'aquest sobrenom, crec que era algun personatge d'una sèrie, però ja no ho recordo.

Vaig al pavelló de MM, del Jonàs, i pregunto si hi és. Em diuen que no, que l'han traslladat a un altre pavelló. Pregunto si puc preguntar el motiu del trasllat, i em diuen que l'edat. L'edat? Sí, el nou pavelló és el de geriatria, em diuen. Pregunto que com és, si ell està la mar de bé, i em diuen que són les normes.

Les normes, ja hi som...

Em quedo una mica trasbalsat, o irritat. Vaig al pavelló de geriatria, i l'escena que em trobo, que ja veig abans d'arribar-hi, m'impacta: gent molt gran i molt deteriorada, aparcada en cadires de rodes davant de l'entrada, gent molt més deteriorada, molt més, que la del pavelló anterior. A més, a l'anterior el Jonàs era dels que estava millor, potser el que més: era absolutament autònom, assenyat, no causava cap mena de problemes... De fet, el més absurd de tot (estúpid, cruel...), és que el Jonàs estigui engarjolat aquí, sigui quin sigui el pavelló. Perquè amb un mínim de suport el Jonàs segur que podria viure en un pis tutelat compartit. Però no s'ha fet cap intent en aquest sentit, ni hi ha cap projecte de fer-lo. Seguirà aquí, fins que es mori. Es morirà aquí, tancat.

I és que les normes són les normes, que per això s'estableixen. I la gent que s'hi adapti. I si no s'hi adapta, no cal capficar-s'hi: només cal augmentar la medicació. Per això en aquest lloc és tan fàcil veure tantes persones amb moviments lents i rígids, d'autòmats, amb mirades inexpressives...

Venir aquí de visita té aquesta pega, que has de pair que encara hi hagi llocs així. Diuen els seus gestors que no se n'ha de dir manicomis. Se n'hauria de dir d'una altra manera? Home, doncs que els gestionin d'una vegada d'una altra manera, perquè només canviant el nom no n'hi ha prou.

Les classes de piano

Quan era petita anava a classes de piano. No estava especialment dotada per a la música, i el professor era molt sever amb ella, la renyava (que anés a classes de piano era sobretot cosa de la seva mare). Però el professor de piano no només la renyava, de vegades també la grapejava; durant les classes, passava de la severitat i les crítiques, a una afectuositat acompanyada d'abusos. Ella tenia deu anys, ell era un capellà.

Anar a les classes de piano la terroritzava. Ell, alhora, li deia que "allò" era el seu secret, que no ho podia explicar a ningú. I ella callava. Al final, va deixar d'anar a les classes, perquè a causa dels seus dos terrors, se li van paralitzar les mans: li van quedar encarcarades, no podia tocar el piano. Ningú no s'explicava perquè li passava allò a les mans.

El que li havia passat no ho va explicar mai a ningú, ni mentre van durar els abusos, ni després. A causa de la por que li feia parlar-ne, i de la vergonya que sentia, perquè també se'n considerava culpable: ella, la víctima absoluta, tenia aquest sentiment de culpabilitat, de brutícia, d'indignitat. Un sentiment seu que l'afavoria la condició de capellà de l'abusador: a ella li semblava que devia haver fet alguna cosa malament, indigna, ja que si no, aquell capellà no s'hauria comportat com es va comportar.

Tot i que es van acabar les classes de piano i els abusos, les mans seves seguien enrigidides, i el pas dels anys no va fer tampoc que en recuperés la normalitat. Es va casar, va tenir fills, els fills van créixer, es van emancipar i, llavors, quan es va tornar a quedar sola amb el marit, ell, que no havia sigut mai massa considerat amb ella, la va començar a tractar amb menyspreu i a maltractar verbalment. En general només a casa, però alguna vegada també en públic. Els fills vivien lluny, no en sabien res.

Quan vorejava els seixanta anys, va explicar per primer cop a una amiga tant els abusos de quan era una nena com els maltractaments del marit. L'amiga li va dir que ho hauria d'explicar als fills, i que si el marit no es corregia, l'hauria de deixar. Ella, però, li va dir que ni una cosa ni l'altra, "que no volia donar als fills aquesta preocupació".

Aquesta història me la va explicar fa poc aquesta amiga. Uns mesos abans, una altra coneguda em va explicar una història semblant, la d'una dona del seu poble amb la qual parla de tant en tant. A aquesta dona, quan era petita el seu padrastre va abusar d'ella, i ara (des de fa anys), el seu marit la maltracta verbalment, i alguna vegada també físicament. Aquesta coneguda li diu que el deixi (ho podria fer, té suficients recursos propis), però ella diu que no s'hi veu amb cor, "perquè què pensaria la gent". Dels maltractaments del marit hi ha alguna altra persona del poble que n'està al cas, però dels abusos quan era petita no n'havia parlat mai, fins fa poc, quan ho va explicar a aquesta coneguda. 

Tant una dona com l'altre es mediquen des de fa anys, amb ansiolítics i antidepressius. En lloc de posar fi a situacions que no s'haurien d'acceptar, i de rebre l'ajuda psicològica necessària (per tal que, si encara fan mal els efectes traumàtics dels abusos infantils, es pugui alleugerir una mica aquest mal), se'ls ofereixen pastilles. És a dir, la farmacologia com a tapadora i anestèsia de situacions que, en lloc d'anestesiar-se i tapar-se, no s'haurien de tolerar mai.