Amb problemes mentals importants, el fill d'un conegut els últims mesos havia anat evolucionant de manera força positiva, fins al punt que hi havia la possibilitat que es pogués incorporar aviat a un treball protegit. D'altra banda, també semblava que tot estava agafat bastant amb pinces, perquè potser els més il.lusionats en aquella opció laboral eren els pares, més que el mateix fill.
Llavors, inesperadament, el fill, segurament desbordat a causa de la pressió que sentia, va fer un retrocés important, traumàtic, i va acabar ingressat (un altre cop), en una unitat de psiquiatria. Els seus pares no s'ho esperaven, es van desconcertar. I després de la sotragada, van rebaixar una mica les expectatives i la pressió. Però no van acabar d'entendre el que havia passat i, més endavant, van tornar a pressionar el fill per tal que es reintegrés un altre cop al projecte d'inserció laboral.
Un dia vaig quedar amb aquest pare. Em va posar al dia del que havia passat darrerament. La història de seguida me'n va recordar una altra. I li vaig explicar aquesta altra història.
Fa molts anys vaig anar a la consulta d'un psiquiatre per demanar-li la seva opinió sobre un cas que a mi em preocupava, el d'una persona amb una vida complicada a causa dels seus problemes mentals. Uns parents seus eren partidaris d'intervenir contra la seva voluntat (consideraven que no fer res només contribuïa a afavorir que la situació anés empitjorant). En canvi, uns altres parents pensaven que era millor no intervenir, perquè fer-ho podia tenir efectes catastròfics.
Aquell psiquiatre em va dir que hi ha situacions, o persones (no recordo si va posar l'accent en les situacions o les persones), que eren "de vidre", i que en aquests casos s'havia d'anar amb molt de compte, a l'hora de fer cap intervenció. Perquè potser intervenint amb el propòsit d'afavorir una millora es podia provocar que tot empitjorés, potser molt: es podia provocar que, "el vidre", massa tensionat, es trenqués. Aquella imatge, la referència a la fragilitat del vidre, a la cautela necessària a l'hora de prendre segons quines decisions, a mi em va quedar gravada.
En aquell cas, els familiars al final es van posar d'acord en no fer res. I després, el temps va demostrar que no fer res havia sigut un encert, ja que les coses van anar evolucionant d'una manera força positiva. Molt millor del que cap d'aquells familiars (tant els que eren partidaris d'intervenir com els partidaris de no fer-ho), s'haguessin pogut imaginar.
Després d'explicar aquesta història a aquell pare li vaig dir que no la hi havia explicat com una invitació a la inhibició, en absolut, sinó només en relació amb la necessitat, en aquests casos, de procurar estar molt atents. Perquè, és clar, ens agradaria que hi hagués pautes clares, fiables, en moments així, però la realitat és que no hi ha cap garantia que, en casos com aquests, encara que es prengui la decisió que en un moment determinat pugui semblar més adequada, després el resultat sigui positiu.
És a dir, que fer de pare, en aquests casos, obliga a conviure amb la incertesa, a assumir que no hi ha mai garanties. Ja que "tant fent com no fent", actuant o inhibint-se, les coses després poden anar bé, regular o malament. Jo li havia posat un exemple d'inhibició amb resultats positius, però la realitat és que també hi ha inhibicions amb resultats negatius (i en el cas d'intervenir, igual: hi pot haver resultats positius o negatius).
No sé si li va servir de res, el que li vaig dir, però em va semblar que, "ja que vaig optar per dir-li alguna cosa", aquesta era la més sensata que li podia dir.
