- Juanca Molinero, el mejor del mundo entero!
Quan el saludaves, el Juanca sempre et contestava això. Encara ho fa, però "el mejor del mundo entero" s'ha desdibuixat molt, gairebé del tot.
Quan era jove el Juanca era una persona intel.ligent, autònoma, amb iniciatives. Havia estudiat, havia tingut algunes bones feines, però va començar a tontejar amb els porros i l'alcohol. Després van arribar les amfetamines, l'èxtasi, la cocaïna i també diferents pastilles de farmàcia. Cada vegada més drogues, i en més quantitats. Fins que el cap li va esclatar i, a causa d'una greu crisi psicòtica, va acabar ingressat en una unitat psiquiàtrica d'aguts.
Va ser el primer d'una sèrie d'ingressos que, a partir de llavors, de tant en tant van anar arribant. Se li havia obert la porta de la bogeria, i ja no va saber, o li va faltar voluntat, per intentar tancar-la. O si més no, intentar no tenir-la tan oberta. Aquell cap que li havia explotat per primera vegada, després, al tornar-se a inundar de tant en tant amb més drogues, va anar patint més explosions, que el duien un altre cop a una planta d'aguts, fins que s'estabilitzava una mica.
De vegades passava temporades una mica estable, bastant abstemi, fins que se li tornava a desorganitzar la vida. En part perquè li havia quedat un cervell ferit i, sobretot, perquè seguia sense renunciar a les substàncies psicoactives. Per a ell eren un verí, un camí directe i encatifat cap al caos. La porta li havia quedat sense pany per tancar-la, tot era molt complicat.
Han passat quaranta anys, d'aquell Juanca Molinero, abans vital, intel.ligent, autònom. Ara només en queda l'antiga cantarella, "el mejor del mundo entero". Aquest paper d'embolicar. I a dins del paper d'embolicar només ruïnes, desesperança, dolor, tristesa. I deliris, potser per tal d'ofegar la feixuga consciència de tanta destrucció i derrota.
