Quan era petita anava a classes de piano. No estava especialment dotada per a la música, i el professor era molt sever amb ella, la renyava (que anés a classes de piano era sobretot cosa de la seva mare). Però el professor de piano no només la renyava, de vegades també la grapejava; durant les classes, passava de la severitat i les crítiques, a una afectuositat acompanyada d'abusos. Ella tenia deu anys, ell era un capellà.
Anar a les classes de piano la terroritzava. Ell, alhora, li deia que "allò" era el seu secret, que no ho podia explicar a ningú. I ella callava. Al final, va deixar d'anar a les classes, perquè a causa dels seus dos terrors, se li van paralitzar les mans: li van quedar encarcarades, no podia tocar el piano. Ningú no s'explicava perquè li passava allò a les mans.
El que li havia passat no ho va explicar mai a ningú, ni mentre van durar els abusos, ni després. A causa de la por que li feia parlar-ne, i de la vergonya que sentia, perquè també se'n considerava culpable: ella, la víctima absoluta, tenia aquest sentiment de culpabilitat, de brutícia, d'indignitat. Un sentiment seu que l'afavoria la condició de capellà de l'abusador: a ella li semblava que devia haver fet alguna cosa malament, indigna, ja que si no, aquell capellà no s'hauria comportat com es va comportar.
Tot i que es van acabar les classes de piano i els abusos, les mans seves seguien enrigidides, i el pas dels anys no va fer tampoc que en recuperés la normalitat. Es va casar, va tenir fills, els fills van créixer, es van emancipar i, llavors, quan es va tornar a quedar sola amb el marit, ell, que no havia sigut mai massa considerat amb ella, la va començar a tractar amb menyspreu i a maltractar verbalment. En general només a casa, però alguna vegada també en públic. Els fills vivien lluny, no en sabien res.
Quan vorejava els seixanta anys, va explicar per primer cop a una amiga tant els abusos de quan era una nena com els maltractaments del marit. L'amiga li va dir que ho hauria d'explicar als fills, i que si el marit no es corregia, l'hauria de deixar. Ella, però, li va dir que ni una cosa ni l'altra, "que no volia donar als fills aquesta preocupació".
Aquesta història me la va explicar fa poc aquesta amiga. Uns mesos abans, una altra coneguda em va explicar una història semblant, la d'una dona del seu poble amb la qual parla de tant en tant. A aquesta dona, quan era petita el seu padrastre va abusar d'ella, i ara (des de fa anys), el seu marit la maltracta verbalment, i alguna vegada també físicament. Aquesta coneguda li diu que el deixi (ho podria fer, té suficients recursos propis), però ella diu que no s'hi veu amb cor, "perquè què pensaria la gent". Dels maltractaments del marit hi ha alguna altra persona del poble que n'està al cas, però dels abusos quan era petita no n'havia parlat mai, fins fa poc, quan ho va explicar a aquesta coneguda.
Tant una dona com l'altre es mediquen des de fa anys, amb ansiolítics i antidepressius. En lloc de posar fi a situacions que no s'haurien d'acceptar, i de rebre l'ajuda psicològica necessària (per tal que, si encara fan mal els efectes traumàtics dels abusos infantils, es pugui alleugerir una mica aquest mal), se'ls ofereixen pastilles. És a dir, la farmacologia com a tapadora i anestèsia de situacions que, en lloc d'anestesiar-se i tapar-se, no s'haurien de tolerar mai.
