Passo a saludar la Bego i el Sebastià. Són germans, viuen al mateix pis des de fa anys. El Sebastià és més gran que la Bego. Sempre s'ha ocupat d'ella, des que era adolescent i ella ja es ficava en embolics. Tots dos passen dels setanta anys. Cap dels dos té parella; amics sí, cadascú els seus, i alguns comuns.
El Sebastià està bastant al cas del funcionament del psiquiàtric de la ciutat, i jo aprofito per fer-li preguntes. M'agrada que el Sebastià m'expliqui aspectes i anècdotes del funcionament d'aquest psiquiàtric, del que jo no en tinc una bona opinió.
Estem els tres asseguts al voltant de la taula del menjador de casa seva. La Bego no escolta gaire, s'entreté amb l'ordinador portàtil que té obert. De tant en tant, la Bego interromp la conversa que tenim amb el Sebastià. Ell potser està a mitja frase, i ella es fica pel mig, per dir qualsevol cosa que no té res a veure amb la conversa. Quan la Bego interromp, el Sebastià calla, i quan la Bego acaba, llavors ell reprèn el que estava dient, exactament en el mateix punt que ho havia deixat, com si no hagués passat res, amb la seva veu relaxada i inalterable.
Les interrupcions es van repetint de tant en tant, i el Sebastià va repetint les seves pauses i esperes. I jo ho contemplo, com si fos l'espectador d'una obra de teatre.
Quan parla ella l'escolto com si fos un fil musical, un murmuri que s'activa de tant en tant. Parla de fotos seves, de com les ha manipulat o les vol manipular. De vegades gesticula amb la mà com si m'estigués ensenyant les fotos de la pantalla, però resulta que de la pantalla només en veig la tapa, perquè a ella la tinc al davant. Ella, però, sembla que no se n'adoni. És divertit.
Fa molts anys, la Bego va estar ingressada, més d'una vegada, al psiquiàtric del qual parlem amb el Sebastià. Crec que si després s'ha pogut mantenir força estable, sense nous ingressos, en bona part ha sigut gràcies a la vigilància constant i atenta del Sebastià. Sembla que de vegades ella n'és conscient, del paper del Sebastià en la seva vida, mentre que altres vegades sembla que no n'és gens, i que pensa que tot el mèrit ha sigut d'ella: que gràcies a la seva perspicàcia i saviesa ha sigut capaç d'anar esquivant els molts perills que hi ha hagut al llarg del camí de la seva vida...
Potser per això avui fa el paper que fa, interrompent la conversa sobre el psiquiàtric, perquè potser se sent incòmoda (tot i que ella sap que jo sé que ha passat pel psiquiàtric, perquè amb ella algun cop també n'hem parlat, dels seus ingressos).
Per sort, al Sebastià li és igual, la forma peculiar de comportar-se de la Bego. Té molt assumit el seu paper: ocupar-se de la seva germana, sobretot des que la mare va morir, ja fa molts anys. I ho fa amb naturalitat, impertorbable, sempre amb la paciència que calgui, que de vegades és molta.
Sant Sebastià.
