Confidencialitat i màscares

Ja ho he explicat altres vegades, però em sembla oportuna la reiteració, el recordatori.

Als grups d'Alcohòlics Anònims, igual que a altres grups d'ajuda mútua relacionats amb les addiccions o els problemes mentals, una norma bàsica és la confidencialitat de tot el que s'hi diu. Aquesta confidencialitat sempre se sobreentén, o jo la dono per sobreentesa, també quan parlo amb algun conegut de temes relacionats amb la salut mental, sigui la seva o la d'una tercera persona.

A mi em sembla important, necessari, parlar de la salut mental. I una manera de fer-ho és aquesta, explicar històries. No històries inventades, sinó reals. Històries de persones que he conegut, o que conec (directament o a través d'altres persones). Quan explico històries d'aquestes, ho faig de manera que la identitat dels protagonistes quedi emmascarada, que no sigui fàcil identificar-los. .

Si jo firmés els meus escrits amb el meu nom real, i alhora només conegués persones d'un únic col.lectiu, aquesta precaució  no seria suficient. I per tant deixaria de ser legítima, perquè malgrat les màscares, algú podria establir relacions amb les persones concretes. Ara bé, com que tinc contactes amb grups diferents, a més d'amb persones no vinculades a cap grup, tenint en compte aquesta barreja d'històries, de diferents entorns, més la utilització de màscares (més o menys deformadores segons els casos), crec que es multipliquen molt, les dificultats d'identificació. No és una dificultat absoluta, però sí molt elevada. Perquè a sobre, del que escric, calculo que el més probable és que moltes de les persones sobre les quals escric no en llegeixin mai res.

Encara més: la gent que em coneix i que sap que sóc jo qui escric aquests textos, normalment ignora tots els àmbits en què em moc. Potser en coneix algun, però d'altres, no en sap res. Aquesta és encara una altra barrera o factor afegit de cara a dificultar identificacions.

De vegades és possible saber de qui parlo? De vegades és possible, perquè les cauteles no sempre són igual de grans. Quan són menors, és perquè em sembla menor el risc, les conseqüències, d'una eventual identificació. Cada cas és cada cas, i en funció d'aquestes diferències, presento les històries una manera o una altra.

De vegades és molt important, augmentar els emmascaraments, i altres vegades té poca importància. En el segon cas, per exemple, perquè potser és una persona que ja no viu, o perquè les probabilitats que aquesta persona, o algú del seu entorn, arribi a llegir aquests textos sigui tan remota, tant, que sigui gairebé impossible.

D'altra banda, per multiplicar les dificultats d'identificacions, de vegades, quan em sembla aconsellable, potser també barrejo dues històries, com si fos una. O en barrejo tres. O una la divideixo, en trec alguns elements. O canvio edats, sexes o altres detalls. Amb aquesta idea, la d'augmentar l'emmascarament, la dificultat d'identificació. 

Altres vegades, aquests canvis o fusions potser tenen un propòsit diferent: el de poder explicar millor un tipus de problemàtica concreta. 

Això sí, que quedin ben clares un parell de coses: d'una banda, que malgrat les modificacions, considero que les històries continuen sent ben reals. D'una altra banda, que mai altero una història amb el propòsit de fer-la més extrema, més impactant. Moltes ja ho són prou (de vegades fins i tot n'ometo detalls que podrien donar una sensació de morbositat). Perquè l'únic objectiu d'aquests escrits és el que he dit, poder explicar, de la manera més clara possible, problemes i situacions complicades, de vegades molt complicades, relacionades amb les vides de persones amb problemes mentals (o d'addiccions, o els dos problemes alhora, cosa força habitual).

Dit tot això, també pot passar el següent. I és que, alguna vegada, algú identifiqui algun protagonista... i resulti que s'equivoca. Quan això passa (i alguna vegada passa), i me n'assabento, sempre em sembla curiós. O relativament curiós, perquè sé que ajuda a aquestes eventuals confusions l'acumulació d'històries, una acumulació que, amb la superposició de relats de vegades amb trets semblants, s'afavoreix. Cosa que fa que, al final, la feina emmascaradora en conjunt sigui més efectiva.

Per acabar: em semblava oportú dir i que quedés clar (repetir-ho, perquè ja ho havia dit altres vegades), el que avui he explicat sobre les confidencialitats i els emmascaraments. Ara ja està.

--
El maig de l'any passat també en vaig parlar, "Noms i privacitats":
https://horitzontal.blogspot.com/p/1.html

Un dia em suïcidaré

De tant en tant ho deia: "Un dia em suïcidaré". I un dia ho va fer. Era molt jove. Llavors estava en un centre dedicat al tractament d'addiccions. Feia molts anys que li costava molt viure, tot li era difícil i dolorós, molt difícil i molt dolorós.

El seu entorn familiar era un desastre, amb un pare maltractador i una mare preocupada sobretot per les aparences. Per exemple, alguna vegada que la mare havia anat a veure la filla durant algun dels seus ingressos, potser li deia: "Estàs molt gorda!". Un comentari del tot fora de lloc, sobretot en aquelles circumstàncies. Grassa ho estava, i prou que li dolia; en bona part era efecte de la medicació que li feien prendre.

Li havien diagnosticat Trastorn Límit de la Personalitat (TLP). És una cosa sabuda, que entre les persones amb aquest diagnòstic l'índex de suïcidis consumats és elevat. I els intents, molt més elevats. I els pensaments suïcides en algun moment, potser la norma.

Una companya d'aquesta noia, companya al centre on estava quan es va suïcidar, ara està a un altre centre. En aquest centre d'ara ho ha explicat a un company, i és a través d'aquest company que m'he assabentat de la història. O que "me'n torno a assabentar": fa uns mesos, una mica per casualitat, la psicòloga que tenia com a referent la noia que es va suïcidar, un dia que, junt amb altres persones, vam estar parlant amb ella de la patologia dual (addiccions més malaltia mental), s'hi va referir. Va esmentar aquesta noia, sense donar-ne detalls, només per a recordar això del risc de suïcidi entre les persones que tenen el diagnòstic de TLP.

Qui m'ho explica ara, aquest noi, també té una vida difícil, també amb trets de TLP. Quan em parla del suïcidi d'aquesta noia, subratlla dues coses. La primera, la importància de poder parlar de casos com aquest, en lloc d'intentar ignorar-los o ocultar-los. Perquè existeixen, cosa que saps encara més bé si tens problemes semblants i parles amb gent com tu. Tal com és el seu cas.

La segona cosa que em subratlla és que, si se'n parla, s'ha de fer l'esforç d'intentar entendre el cas, la història, la persona, les raons, en lloc de quedar-se només amb el titular i els laments. Mirar d'entendre la trajectòria i el sofriment d'aquestes persones, de vegades uns sofriments embogidors, insuportables, i el cansament que amb el pas dels anys van acumulant, i la desesperació, a causa de vides tan dures... I com és que arriben, com a últim recurs per a escapar del dolor i la desesperació, al suïcidi. Per tal de deixar de patir d'una vegada. (1)

Està "autoritzat" a parlar d'aquesta manera, perquè no fa especulacions. Parla des de la seva experiència. D'una banda, a causa dels casos de suïcidis que coneix, massa casos. D'una altra banda, perquè parla, tal com he dit, des de la seva vida també molt difícil a causa dels seus trets TLP, inclosos els pensaments suïcides que de tant en tant l'envaeixen. Tot i que, fins ara, encara conserva l'esperança, la il.lusió (de fet això és el que fa que encara segueixi viu), que arribarà un dia que el malestar serà menor, que la vida li serà una mica més fàcil. 

Des del seu punt de vista, parlar dels suïcidis en general, i també de casos concrets, no és estimular idees suïcides en altres persones, com hi ha qui diu. Al contrari, defensa que és necessari parlar-ne per tal d'agafar consciència d'aquesta realitat, i com a forma de treballar la prevenció. I afegeix que, d'altra banda, és gairebé també una obligació, parlar-ne. Parlar-ne amb respecte, sense fer cap mena de judici, perquè ocultar-ho "és seguir ocultant tot el dolor" que patia aquella persona que no va poder suportar més la seva vida. No parlar-ne, diu, és una manera de "seguir negant" aquella persona, a ella i al seu sofriment, aquell sofriment tan gran que, al final, de tan insuportable, la va dur a aquella decisió desesperada. 

El tema, el món complicat dels suïcidis, agafat per una banda o una altra, a partir d'una persona o una altra, o parlant en general, és inacabable. Ara podria seguir parlant d'altres suïcidis, d'altres vides desgraciades plenes de dolor que no veien cap sortida i van acabar triant aquesta. Parlar de les persones que viuen amb pensaments suïcides, i de les que fan intents de suïcidi, i de les que consumen el suïcidi. Podria seguir parlant també de les persones que defensen la necessitat de parlar dels suïcidis, i de les que diuen que és contraproduent... 

Però avui, potser que ja n'hi ha prou, d'aquest tema.

--
(1) També diu, igual que els professionals que es dediquen a aquest àmbit de la salut mental, que en canvi, el que no s'ha de fer és parlar de com es consumen els suïcidis, la manera. Que això sí que pot ser contraproduent. Igual que, per descomptat, no se n'ha de parlar mai de forma frívola, morbosa, buscant titulars, etc. Cosa que, de manera lamentable, de vegades encara és massa habitual que passi.

El Daniel: més NA (l'ajuda mútua)

El Daniel des de fa anys està molt implicat en grups de Narcòtics Anònims (NA). Diu que quan arriba gent nova a un grup de NA, o quan en general algú vol deixar les addiccions (a través de l'opció que sigui), hi ha un factor determinant: la necessitat de, en algun moment, "un canvi de paradigma" (així ho diu ell). Un canvi que sovint marca la diferència de cara a poder aconseguir mantenir-se o no abstemi i, alhora, a gust, en pau, amb un mateix.

Diu que una persona amb problemes d'addiccions és una persona centrada només en ella mateixa, les vint-i-quatre hores del dia: tot gira al seu voltant i al voltant de la seva necessitat de consumir, no veu res ni ningú més. Els altres només existeixen com a possibles facilitadors, o dificultadors, de la necessitat de consumir. Família, amistats, coneguts, desconeguts... només són vistos així, de manera instrumental.

En els grups de NA (ell parla d'aquests grups perquè són els que coneix, però no nega que hi hagi altres opcions que puguin fer la mateixa funció), com que tenen integrat el concepte de "servei als altres", quan els nous van incorporant aquesta dimensió fins aleshores inexistent en la seva vida d'addictes, és a dir, quan poden començar a passar de pensar només en "jo, jo, jo", i començar a pensar en "tu", "vosaltres", i no de manera instrumental sinó interessada de debò per l'altre, és quan llavors poden començar a gestionar els seus problemes d'addiccions d'una manera diferent. I amb més possibilitats d'èxit.

És un canvi que no és gens fàcil, sobretot avui, en aquesta societat tan individualista en què vivim, du el Daniel. Però que alhora és imprescindible, si el propòsit no és només no consumir (ja prou difícil), sinó "no consumir i alhora estar una mica a gust a la vida", una mica en pau amb un mateix. És a dir, mantenir-se abstemi "gràcies" a aquest sentit d'utilitat que dona la cura dels altres. 

El Daniel encara va més enllà: diu que, per a ell, aquest sentit d'utilitat és el que, en definitiva, fa que encara segueixi viu.

Ho diu així, seguir viu. Perquè diu que la seva vida no és que ara sigui fàcil. Perquè els seus problemes no són només les addiccions, mantenir-se abstemi, sinó que també arrossega problemes de personalitat importants que de vegades li generen molts malestars, que li provoquen crisis. Malestars i crisis de vegades molt grans, fins al punt de, de vegades, tenir idees suïcides. Ho repeteix: que si no fos per aquest sentit d'utilitat que el lliga de manera sòlida a la vida, segurament ja s'hauria suïcidat.

El Daniel diu que ell era un cas de manual, durant molts anys esclavitzat per les drogues, i alhora culpabilitzant tothom de la seva mala vida. Als seus pares en primer lloc, als quals feia la vida impossible. I que va ser gràcies als grups de NA, que va començar a conèixer, a través de les reunions, aquesta idea "de cura mútua". Una idea que per a ell, centrat fins aleshores absolutament en ell mateix, era una novetat. Diu que va ser com una llum que va aparèixer a la seva vida, una llum, o direcció, que li oferia alguna possibilitat de futur. Afegeix que, actualment, segueix pensant que és el factor més determinant, de cara a poder seguir mantenint-se abstemi. Mantenir-se abstemi i, alhora, no viure aquesta vida d'abstemi com una tortura, sinó amb dignitat i una serena alegria. Content, orgullós, del que va fent i aconseguint.

Poder parlar amb el Daniel és un privilegi, poder escoltar el que explica, amb la claredat, la lucidesa i sinceritat amb què ho fa. De tant en tant quedem per fer un cafè, i el cafè s'allarga i s'allarga.

A més, el Daniel sempre m'agraeix la possibilitat de quedar. Igual que jo, que també li agraeixo que puguem quedar. Si fa uns anys m'haguessin dit que un dia seria així, que tindria aquestes relacions i aquestes converses amb persones com el Daniel, i que a sobre em donarien les gràcies, no m'ho hauria cregut. I potser fins i tot no m'hauria semblat interessant, aquesta possibilitat. Ara, en canvi, "aquest sentit d'utilitat", que en el meu cas passa també per aquests cafès compartits, crec que, com en el cas del Daniel, és el lligam més fort que tinc amb la vida. I no és en absolut cap "frase".

Jo no tinc problemes com els del Daniel, ni com els d'altres persones de les quals de vegades parlo. Però encara que no tingui problemes com els seus, com que la vida em sembla bastant absurda i incomprensible (per poc que m'aturi a pensar-hi, em sembla això, molt absurda i incomprensible), si no tingués aquest sentiment d'utilitat possible gràcies a aquestes implicacions (i algunes altres), també em costaria molt, trobar algun "què" una mica consistent que em semblés que justifiqués seguir vivint.

De l'infern a l'estabilitat: el Tomàs

Tenia unes explosions d'ira i de violència que espantaven tothom, es ficava en tota mena d'embolics, tenia diferents conductes de risc, bevia de manera abusiva i també consumia altres substàncies. Culpava els seus pares de tot. 

Era un fill adoptat. Havia passat per un munt de psiquiatres i psicòlegs. Parlaven d'un trastorn de la personalitat sever, deien que era trist, però que es podia fer poca cosa, en el seu cas. El donaven gairebé per perdut.

Quan tenia una de les seves crisis de descontrol, ira i violència, els seus pares s'ho passaven molt malament. De vegades havien trucat a la policia. Se sentien desbordats, no sabien què fer. Els amenaçava verbalment, tot i que mai va arribar a agredir-los. La violència física la dirigia cap a les coses, i unes quantes vegades havia provocat destrosses molt importants a la casa, i fora de casa també. 

Han passat uns quants anys, i sembla que s'hagi produït un miracle. Literalment. Està molt més tranquil. Ja no consumeix. Té molt bona relació amb els pares, i també amb el seu germà, amb el qual havien perdut tot contacte, perquè el germà, per autoprotegir-se, se n'havia apartat completament.

En el seu miracle hi va influir molt que, quan estava pitjor, se'n va anar a viure amb una noia, i la relació amb ella, que semblava que era impossible que durés, va durar. Era un contrast molt gran, ella amb una vida absolutament ordenada, i ell del tot desordenada. Ella equilibrada, i ell del tot desequilibrat. Però contra tot pronòstic, malgrat les dificultats, seguien junts, i a poc a poc ell va anar incorporant una mica d'ordre, uns inicis d'autocontenció, una incipient estructura.

Molt a poc a poc, es va anar asserenant. Van anar minvant les seves explosions d'ira i els seus descontrols. Va reprendre estudis que només tenia començats i, després, va començar a treballar.

De mica en mica, va anar restablint el contacte amb els seus pares. I va anar valorant, i reconeixent, tot el que havien fet per ell. La seva estimació i la paciència infinita que havien tingut. El molt que havien patit. Va veure això, que no només havia patit ell, que és l'únic que veia abans, sinó també ells. Tots. I des d'aquesta consciència, va anar fent un procés de reconciliació, de relligament.

No ha deixat d'anar a festes com les que anava abans, festes que sempre l'han atret molt, on la gent, normalment, es descontrola bastant. Però ell, ara, encara que aquests dies begui de manera puntual una mica, ja no perd mai el control. És molt conscient d'allò que li convé, i d'allò que no.

Al llarg dels anys, des de l'etapa més horrorosa i fins ara, he anat seguint la seva història a través d'una parenta seva. L'última vegada que hi he parlat ha sigut fa poc, i ella ho ha dit així: "És com un miracle!"

A favor seu, diu, hi ha jugat que és molt intel.ligent i, sobretot, que aquesta intel.ligència ha sigut capaç de posar-la "a favor seu", no en contra (cosa que en aquests casos de vegades passa i, llavors, la gran intel.ligència d'aquestes persones és la seva pitjor enemiga, perquè els serveix per blindar-se davant de cap possibilitat de reflexió, de canvi).

Aquesta parenta diu que de vegades els pares encara tenen por, del que li pugui passar a ell. Por que un dia la vida d'aquest fill es torni a extraviar, a causa d'alguna crisi. Però afegeix que ella creu que, encara que això passés, llavors el Tomàs segurament podria trobar el camí del redreçament, perquè ara tindria ja incrustada l'experiència, la referència, "de la bona vida actual", com una realitat viscuda, i per tant recuperable. Una referència que un només s'adona que és un veritable tresor si abans no ha existit mai en la seva vida i un dia la té. Perquè abans només hi havia "el buit", un gran buit i malestar, a causa de la seva absència.

Diu que el Tomàs segueix tenint un caràcter fort, però ara, de manera sorprenent, modulat per una gran bondat, una bondat i empatia cap als altres que és com si sempre haguessin estat dins seu, però ofegades a causa de tanta ràbia i dolor.

Una cervesa, continuació

Quan torno a trobar el Genís, el de la cervesa i l'hospital (1), assegut a un banc, m'assec al seu costat i li dic que em va impressionar molt, el que em va dir l'altre dia. Ell llavors em torna a explicar el que ja m'havia explicat: el dia de l'incident, l'ambulància, etc., perquè suposo que es pensa que és això, el que em va impressionar. Però no ho és.

Faig un preàmbul, li dic que no sé si en vol parlar, que si de cas que ho digui, i llavors li pregunto quan va ser, que va començar a tenir problemes amb l'alcohol.

Em diu que no té cap problema per parlar-ne, perquè encara que no ho vagi proclamant, tampoc l'amaga, la seva relació complicada amb l'alcohol. Diu que feia molts anys que bebia habitualment, cada dia, de manera excessiva, sense que ho considerés estrany ni que li generés cap problema. Que pensava així, cap problema, tot i que algunes vegades arribava borratxo a casa.

No havia tingut mai cap accident, malgrat que conduia sovint. De vegades, l'endemà d'una borratxera ni tan sols sabia com havia arribat a casa. Però que anava fent, i que així van anar passant els anys, molts. Fins que un dia, fa quinze anys, va tenir una topada amb un altre cotxe.

Va acabar a la comissaria, li van retirar el carnet durant un any, i el conductor de l'altre cotxe el va demanadar pels danys i perjudicis que li havia causat. I el jutge el va condemnar a pagar un milió de pessetes.

No li dic que, fa quinze anys, en feia un grapat que ja circulaven els euros, de manera que em quedo només amb què, "fa els anys que sigui", el van condemnar a pagar una quantitat important de diners, fos la que fos en concret. Però prou elevada com perquè només la pogués anar pagant de mica en mica, després d'arribar a un acord amb el denunciant sobre els terminis (em fa aquest afegit a la informació inicial).

Diu que entre la topada, la comissaria, la denuncia i la indemnització, va tenir clar que, allò, no podia seguir igual. I va demanar ingressar en un centre públic de desintoxicació, del tot determinat a no tornar a beure. I afegeix que aquella claredat, aquella determinació, des de llavors no se li ha afeblit mai, i que per això es va prenent de manera habitual l'aversiu, l'Antabús, per sentir-se més protegit.

Al final, com que no l'ha esmentada, li pregunto com portava la seva dona la seva vida desordenada a causa de l'alcohol. I em diu: "Ja t'ho pots imaginar, malament".

I és clar, aquest "malament", que no costa gens d'entrendre, alhora resulta curiós que només surti ara, quan li ho pregunto de manera explícita (i ell, d'altra banda, només em contesta de manera mínima). Abans, en cap moment del seu relat s'hi havia referit. En cap moment. Ni en relació amb les seves arribades a casa borratxo, ni tampoc després, en relació amb els factors que van fer que es decidís a no beure mai més.

Un misteri, això de la seva dona, un misteri sobre el que es podrien fer diferents especulacions però que, a falta de més informació, serien només això, especulacions.

--
(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/07/una-cervesa.html
Primer no li vaig posar nom, ara sí, Genís, inventat, tal com faig normalment en aquests escrits, no posar els noms reals (a banda de canviar, si em sembla oportú, amb el mateix objectiu de mantenir la privacitat i l'anonimat, altres detalls).