Què has demanat?

Des d'una altra taula em mira fixament. Després d'una estona de mirar-me, s'aixeca, se m'acosta i em pregunta: "Què has demanat?"

Estem en un bar de menús barats, jo hi estic amb un conegut, l'única persona amb qui, alguna vegada, molt de tant en tant, vaig a menjar a algun lloc. Però avui aquest no és el tema, el de les meves peculiaritats pel que fa a anar a bars i restaurants.

Aquest conegut mira el de la pregunta, em mira a mi desconcertat, no sap quina cara posar.

Jo contesto: "De primer, això, i de segon allò altre". I ell diu que d'acord, que gràcies. I em segueix mirant mentre es beu una llimonada i es menja una bossa de patates.

Al cap d'una estona, des de la seva taula, em diu: "Tu ets  germà del MM?" Li dic que no, que només un amic, i li pregunto si avui el MM ha sortit, i em diu que no, que el MM surt els dilluns.

Una altra estona de silenci. De tant en tant em torna a mirar fixament. De cop em diu: "Sento veus, al cap". "Et molesten?", li pregunto, i ell em diu que sí, i que es pren pastilles. I llavors em pregunta: "Em fa mal el cap, tens un paracetamol?" I li dic que no, que ho sento.

El conec de vista, d'alguna vegada que he anat a veure el MM, però no sé el seu nom. Li pregunto com es diu, "Fèlix", em contesta. "Tens família?" I em diu que sí, mare i germans, que el pare va morir fa anys, que la mare és gran i té unes quantes malalties, que alguna vegada la veu, que els germans estan enfeinats. "Jo treballo de malalt", afegeix, i m'ho torna a repetir, "treballo de malalt".

"El MM em diu que tinc un lloro a dins del cap, que per això sento veus". I després segueix: "El MM explica acudits, en sap molts, acudits bons, ¿saps aquest de, van dos i cau el del mig?" I riu, i m'explica un parell d'acudits més, dels que diu que explica el MM, però ja no els recordo.

En un altre moment: "El MM és una bona persona, espavilat, però abans, quan s'enfadava, em pegava. Ara amb mi ja no s'enfada, ja no em pega, som amics".

La conversa amb ell és intermitent. Ell marca els reinicis i les pauses. Quan no diu res, parlo amb el conegut amb el qual compartim taula. I quan el Fèlix em torna a dir alguna cosa, llavors faig una pausa i estic per a ell. Ara l'un ara l'altre, anem fent així. De manera fàcil, perquè aquest conegut de seguida ha entès la situació i l'ha acceptat.

De fet, no és difícil d'entendre-la, la situació, només cal veure la cara i el posat del Fèlix, la manera de parlar, les coses que diu. El Fèlix és company del MM al psiquiàtric. Al psiquiàtric, aquest lloc on viuen el Fèlix i el MM, des de fa molts anys, i que jo en segueixo dient manicomi, perquè em sembla un nom més escaient, tenint en compte el seu funcionament.

"Avui aniràs a veure el MM?" Li dic que no, que avui no podré, que no tindré temps, però que si li pot donar records de part meva, li agrairé, i que li digui que tan aviat com pugui l'aniré a veure. I em diu que sí, que ja li ho dirà. I m'ho repeteix, que ja li ho dirà, i després d'una pausa, un cop més.

Al cap d'una estona s'aixeca de la seva taula i, sense que em miri, sense que em digui ni una paraula, se'n va. 

El Remigio

L'havia vist alguna vegada, fa molts anys. Els dos érem molt joves, ens movíem pel Pallars i la Ribagorça. Fèiem vida de neorurals, la gent del país ens deia "jipis". Ell, com molts altres d'aquells neorurals o jipis, era consumidor habitual de marihuana, i en alguna ocasió també d'altres substàncies. Jo, en canvi, no tastava res. 

Al cap d'un  temps jo me'n vaig anar cap a una altra banda, lluny. Vaig deixar de veure'l, de saber-ne res. Van passar molts anys, dècades, i llavors un dia vaig saber que se li havia complicat la salut, la vida, a causa tant de problemes  físics com mentals. Uns problemes que era obvi que tenien relació amb la seva vida de consums i desordres. Uns problemes que amb els anys havien anat empitjorant, fins a arribar a crisis psicòtiques i un atac de cor.

Fa pocs anys, després del segon atac de cor i d'estar ingressat uns quants dies, va decidir endreçar la seva vida. Fer bondat, no consumir més, cuidar-se. Alhora, es va il.lusionar amb algun projecte nou i, malgrat l'edat, va anar recuperant energia física i l'estabilitat mental. Però després d'un any de fer bondat, se'n va anar cansant, i a partir del cansament, va anar recuperant la rutina dels consums i els desordres.

Alguns amics seus no ho entenien, que tota la il.lusió que tenia per mantenir-se abstemi i fent una vida saludable hagués durat tan poc. Fa uns dies, un conegut comú em va dir que el Remigio havia mort. D'un altre atac de cor. Em va dir que era una llàstima, que amb l'esforç que havia fet per deixar els consums i el desordre, hagués recaigut.

Jo no ho vaig trobar estrany, li vaig dir que tota la vida del Remigio, des de l'adolescència, havia estat vinculada, condicionada, pels consums. Que després de tota la vida consumint, tenia incrustat, "en els circuits del seu cervell", que si sentia algun malestar, podia fer-lo desaparèixer consumint alguna cosa. Era una solució fàcil, instantània. Durant dècades, el seu cervell havia anat consolidant "aquest reforç cognitiu": consumeixo i se m'alleuja el malestar (també es podria anomenar "reforç destructiu", pels seus efectes més enllà del moment).

Aquesta havia acabat sent la seva peculiar "zona de confort". El pensament que, si estava malament, podia consumir i deixar d'estar malament. 

Com que això és veritat (si no ho fos no hi hauria tanta gent amb problemes de consums), és molt difícil, anar en contra d'aquests impulsos, quan hi ha adversitats i un és una persona amb un caràcter addictiu. Perquè altres estratègies per enfrontar les adversitats requereixen esforços, molts, i no són mai de resultats immediats. 

A aquest conegut que m'avisa de la mort del Remigio li dic això, que el Remigio havia mort "com havia viscut". I també li dic que, al capdavall, el Remigio encara havia tingut sort, perquè havia mort de cop. De cop, en lloc d'anar-se degradant lentament, convertit cada vegada més en una desferra física i mental, potser aparcat en una residència geriàtrica... 

Que, com a mínim, aquest últim atac de cor li havia estalviat aquesta altra possibilitat, gens agradable.

Obsessions i compulsions

De tant rentar-se les mans, l'Elsa les té blanquinoses, com si les hagués ficat a dins de lleixiu, i  alhora amb parts envermellides, a causa de la causticitat i l'abrasió de tantes rentades i detergents. També li passa amb la cara; la pell de la cara de vegades encara la té més agredida, alguna vegada fins al punt d'encetar-se-li.

Aquest rentat compulsiu, aquest ritual obsessiu, de vegades fins a fer-se mal, és una característica d'algunes persones amb trets del que s'etiqueta com a trastorn obsessiu-compulsiu. D'algunes, perquè les compulsions, els rituals concrets, poden ser de diferents tipus; els rituals de neteja de l'Elsa són només una variant dels diferents possibles rituals, tot i que bastant habitual.

Ignoro si l'Elsa té altres rituals que afectin altres àmbits de la seva vida, relacionats o no amb la higiene, però és probable que sí. Per exemple, rituals "exclusivament mentals", dels quals en general ningú se n'adona, però que poden mortificar moltíssim la vida de qui els pateix.

D'altra banda, el que fa més peculiar el cas de l'Elsa és que, aquesta compulsió amb els rituals de neteja de mans i cara, va junt amb una falta de netedat en altres àmbits. Per exemple, hi ha espais de casa seva, espais concrets, que poden acumular uns graus de brutícia molt elevats, i no com a fets puntuals, sinó cronificats, mantinguts al llarg dels anys. És una brutícia del tot sorprenent, a causa del contrast amb el ritual de neteja de les mans.

Desconec si aquesta coexistència d'hiperneteja per una banda, i deixadesa i brutícia per una altra, és també una característica de més persones amb aquesta etiqueta d'obsessives compulsives, o és que el cas de l'Elsa és una excepció.

L'Elsa fa una vida molt solitària, viu molt aïllada. Si penses en aquesta vida seva tan solitària, i alhora sota l'esclavitud de les seves obsessions i compulsions, amb els rituals reiterats, l'ús de sabons i desinfectants, junt amb la seva parcel.la paral.lela d'abandonament, se't fa molt estrany. I també et fa molta tristesa. Perquè veure que algú viu així, un dia i un altre, durant anys,  ha de ser mot dur. Molt. I pensar-hi t'entristeix.

I t'entristeix encara més si penses que, a causa de la seva vida radicalment solitària, sense relacions socials, les possibilitats que té de poder arribar algun dia a accedir a alguna ajuda psicològica és molt reduïda. Una ajuda que potser li podria permetre posar una mica d'ordre dins del seu cap, que potser la podria ajudar a reduir una mica els seus malestars, les compulsions, els rituals malaltissos... 

Amb la vida que fa, aquesta possibilitat de canvi sembla molt petita. Pràcticament inexistent. Caldria "un miracle". L'Elsa és una persona que, per dir-ho d'alguna manera, sembla que està "condemnada" a seguir vivint sempre aquesta vida tan dura i estranya, sobretot vista "des de fora", des de les coordenades quotidianes de les persones amb vides més normals.

Una és massa, cent no són suficients

Una cervesa, un got de vi... parlem amb el Daniel d'alcoholisme i d'addiccions a altres substàncies, i ell em recorda aquesta frase. Parlem d'aquest tema (sempre en parlem, quan quedem), i ho fem tenint clar que ens referim només a les persones amb problemes d'addiccions, persones amb un "caràcter addictiu", i no a les persones que, per exemple, es poden beure un got de vi (o fumar-se un porro), sense que fer-ho els suposi cap problema. 

Aquest és el tema, barrejat amb la complicació afegida quan, al problema d'addicció, l'acompanya la malaltia mental (com en el seu cas). 

Parlem també de les conductes horribles que un pot arribar a tenir quan està obsessionat, "embogit", per poder consumir (com va ser també el seu cas, per sort ja fa molts anys). I del comprensible que és, en aquests casos, que hi hagi persones que no vulguin saber res més de tu, a causa de les putades que els has fet. Parlem molt, alhora, ell amb tristesa, de la desesperació i el sofriment de les famílies amb fills amb aquests problemes.

El Daniel és un exemple de coratge, d'humilitat, de saviesa. I també de responsabilitat: considera que, a causa del seu passat, té un deute pendent amb la societat. I l'enfronta amb una dedicació important a iniciatives relacionades amb la rehabilitació de persones amb problemes d'addiccions. 

És una sort, un plaer, i un privilegi, poder parlar de tant en tant amb el Daniel. L'última vegada, fa pocs dies, quan ens acomiadem, a fora del bar on hem estat bevent un cafè, li dic que jo no he entrat mai sol a un bar, perquè per a mi anar a un bar és sempre un acte social. I ell em diu que el seu cas és el mateix, que entrar en un bar per a ell només té sentit si és per estar-hi amb algú i poder parlar-hi. Coincidim en això, però en canvi, no coincidim en el fet que ell diu que el cafè li agrada, i jo li dic que no ho sé. Que si als bars demano un cafè, és sobretot perquè és la consumició més barata.

Vaig conèixer la seva mare fa molts anys, quan ella estava desesperada, amb aquest fill que s'anava autodestruint. Uns quants anys després, quan aquella etapa horrible ja començava a formar part del passat, el vaig conèixer a ell. Des de llavors, de tant en tant hem anat quedant.

No és ell, és la malaltia

La malaltia forma part d'una persona, o és una part aliena a la persona? Si una persona té càncer, el seu càncer forma o no forma part de la seva persona? On comença o acaba una persona? És un conjunt de diferents parts? Si és així, de quines?

Què és una persona? Si parlem en concret de persones "amb problemes mentals", els problemes també formen part de la persona? O una persona és només allò no problemàtic? N'excloem tot allò "seu" que es relaciona amb els seus problemes mentals? 

Si establim línies divisòries, a partir de quins criteris ho fem? I si uns i altres no ens posem d'acord sobre les línies divisòries, com ho fem, per entendre'ns?

I també: tenen conseqüències, les eventuals dissociacions de les diferents parts o aspectes d'una persona? És a dir, el fet de considerar que, una persona amb problemes mentals, quan té comportaments conflictius, "no és ella, sinó que és la seva malaltia". Té conseqüències, aquesta separació o "externalització"?

Si és la malaltia, la responsable d'aquests comportaments conflictius, qui s'ha de fer càrrec de les eventuals conseqüències d'aquests comportaments? Es poden demanar responsabilitats, "a una malaltia"? Hi ha comportaments que no tenen responsables? 

Si diem que de vegades no hi ha responsabilitat personal perquè hi ha una malaltia, li fem un favor, a la persona "vinculada" a aquesta malaltia? ¿Li fem un favor, o li dificultem encara més la possibilitat de tenir una vida una mica millor? Una vida amb més opcions: amb la possibilitat d'establir una relació diferent amb la seva malaltia, una relació més empoderadora, una relació, en definitiva, més alliberadora, amb més possibilitats, malgrat la malaltia, d'assolir benestar i autoestima personal.

Un últim apunt.

Hi ha persones amb malalties mentals tan greus que són incapaces de tenir cap mena d'autocontrol (de manera crònica o episòdica). Són poques, però n'hi ha.

A partir d'aquest fet (d'aquesta excepció), ¿és un risc, igualar excepció i norma? És a dir, emparar-se en aquests casos excepcionals per justificar descontrols i desresponsabilitzacions que, altrament, moltes vegades, podrien ser abordats amb possibilitats reals de més control. I amb la possibilitat, llavors, des d'aquest sentiment de responsabilitat personal, de poder augmentar l'autoestima i l'autonomia.

En resum: què en fem, d'això de la responsabilitat personal, en els casos de persones amb problemes mentals? 

Final dels interrogants.