Carl Hart és professor de psiquiatria i psicologia a la Universitat de Columbia. L'entrevista Víctor-M. Amela i respon les preguntes amb molta seguretat (La Vanguardia, 16/11/2018). Per exemple, a la pregunta sobre les seves creences, contesta: "Ei, que jo sóc un científic!" Sense adonar-se que, encara que sigui un científic, totes les respostes de l'entrevista no són res més que l'exposició de les seves creences (socials, psicològiques, psiquiàtriques, farmacològiques, etc.).
Per exemple, respon així quan opina que les drogues s'haurien de legalitzar, perquè no hi ha ningú legitimat (diu) per prohibir que una persona pugui consumir el que vulgui. Això òbviament és una opinió, i del tot respectable. Però és absurd voler-la defensar "des de la ciència": aquest tipus de defensa, si de cas, s'ha d'exercir "des dels drets civils".
Carl Hart barreja dades amb opinió, i per tal de defensar el seu punt de vista parla amb rotunditat. Però al contrari del que diu, de respostes "estrictament científiques" no en dona. I quan en dona alguna de presumptament científica, encara és més descoratjador. Per exemple quan diu: "Coneixem els efectes de cada droga i de cada dosi, segons el pes i la fisiologia de cada persona. És ciència pura!"
Ves per on, ell, professor també segons diu de psicologia, s'oblida d'incloure aquest factor fonamental: el psicològic. De vegades el més determinant. (1)
El debat sobre la legalitat i el prohibicionisme de les substàncies psicoactives és complicat, i els defensors de cada opció defensen la seva amb els arguments que els semblen més escaients. En aquests debats, algunes persones (com Carl Hart) de vegades fan trampa (i les altres també). Suposo que perquè sovint ni tan sols s'adonen (uns i altres) que en fan. Cosa que és normal que passi, si algú ni tan sols és conscient "de les seves creences". Si algú ni tan sols és conscient que "no és possible viure sense creences", per molt ateu o científic que es sigui. (2)
--
(1) El factor psicològic, i també el sociològic: en contra de l'afirmació pretensiosa de Carl Hart, és una evidència des de fa dècades que les expectatives de l'usuari, el seu sistema de creences, la seva cultura, el consum solitari o acompanyat, etc., són variables que incideixen de manera molt significativa sobre els efectes "fisiològics i mentals" d'allò que es consumeix, i encara més en alguns casos concrets, com el del cànnabis. Per exemple, Jean-Michel Oughourlian, a "La persona del toxicómano" (Herder, 1977), fa quaranta anys ja ho explicava molt bé.
(2) Tal com ja he dit altres vegades, sobre aquest tema no tinc opinió; trobo que tenen sentit tant els arguments dels uns com dels altres, prohibicionistes o antiprohibicionistes (o si més no, alguns dels respectius arguments).
