Durant uns anys, la Valèria i el Dalmau van ser parella. El Dalmau era una persona amable, atenta, espavilada, enginyosa, però de vegades tenia comportaments estranys. De cop, un dia, sense cap motiu aparent, es tornava hermètic, inaccessible. O desapareixia. Quan passaven aquestes coses, la Valèria no entenia el motiu, i pensava que el Dalmau era un fresc.
Tot i ser parella, o més o menys parella, vivia cadascú a casa seva. Durant aquells anys, es trobaven a casa de l'un o de l'altre, o anaven a sopar, al cine, sortien d'excursió, feien algun viatge...
Les desaparicions i els silencis cíclics del Dalmau podien durar setmanes, de vegades mesos. I quan després tornava a donar senyals de vida, a la Valèria no li donava cap explicació: semblava que per a ell, era com si no hagués passat res, com si aquell silenci que hi havia hagut no hagués existit, com si tot fos del tot normal.
Per descomptat, si la relació va durar va ser perquè la Valèria va acceptar aquell comportament estrany del Dalmau. Ningú no li impedia tallar la relació, però durant molt de temps no ho va fer.
De tot això ja fa uns quants anys, fa temps que la Valèria no veu el Dalmau. Ara, fa poc, a través d'una amiga del Dalmau (companya de feina d'ell), s'ha assabentat que, des de molt abans que la Valèria el conegués i els dos fossin parella, de tant en tant el Dalmau havia anat passant (i segueix passant) per períodes depressius, de vegades llargs i severs.
La Valèria s'ha quedat molt parada, perquè el Dalmau mai n'hi havia dit ni una sola paraula. Res de res. Ara que sap això (tot i que segueixi tenint el mateix mal record d'aquells anys), a la Valèria li és més fàcil pensar en el Dalmau de manera més tranquil.la, sense tanta animadversió com sentia abans. Fins i tot hi pot pensar de manera compassiva. Potser les depressions del Dalmau no expliquen totes les dificultats de l'antiga relació entre els dos, potser hi havia també altres problemes. Però com a mínim l'existència de les depressions és una explicació de molta envergadura.
De tota manera, ara que ho sap, la Valèria no entén que el Dalmau no li digués mai res de les seves depressions. Com és que li ho va ocultar? Per quin motiu? Perquè, és clar, si ho hagués explicat, els malentesos entre ells, i sobretot els malestars de la Valèria, no haurien sigut tan greus.
Quan m'assabento d'aquesta història, llavors recordo el que em va explicar, també ja fa temps, una altra parella del Dalmau. Una història calcada de l'experiència de la Valèria, amb les mateixes desaparicions cícliques i el mateix final de cansament i decepció. Li telefono, i no s'estranya del que li dic, això de les depressions del Dalmau, però també em diu que és la primera paraula, que ni mentre van ser parella, ni després alguna vegada que s'han vist o que han parlat per telèfon, ell no n'hi ha dit mai res.
O ves a saber, potser el Dalmau en els dos casos ja va donar alguna pista... i la Valèria i aquesta altra amiga no van saber veure-la. O potser d'alguna manera no van voler... Perquè com que aquestes coses inquieten, per veure-les (i llavors "assumir que existeixen") de vegades també cal una mica de coratge.
