L'Agnès, la Júlia, la Magda i el Jaume tenen malalties cròniques importants. També tenen en comú que, elles i ell, es queixen bastant de la seva salut deteriorada, dels seus dolors, de la seva mala sort, de l'atenció mèdica insuficient i poc competent que diuen que reben, de la injusta que és amb elles la vida...
La Maribel és el cas contrari. També pateix una malaltia equiparable a les seves, de vegades bastant invalidant, però no es queixa. O es queixa rient-se'n, traient-li tot el dramatisme a la seva situació, encara que alhora pugui detallar exactament el que li passa. La Maribel riu molt.
Parlar amb la Maribel sempre és agradable, mentre que parlar amb persones com el Jaume, l'Agnès, la Júlia i la Magda fa una mica de mandra. Sobretot el Jaume i la Júlia, són exageradament insistents, amb les seves queixes. No són conscients del difícil que ho posen, a la gent del seu entorn. No s'adonen que la seva solitud, que diuen que tant els pesa, en part és el resultat d'aquesta actitud seva.
D'altra banda, si intentes dir-los alguna cosa sobre aquest tema, si intentes introduir alguna reflexió, encara que la facis amb tota la prudència i delicadesa (sobre aquesta relació causa-efecte entre la queixa i la solitud), no serveix de res, perquè tenen una actitud, un argumentari, del tot blindats: sembla que són invulnerables a qualsevol raonament.
L'altra part és que la seva queixa exterioritzada és un reflex de la seva queixa interior: no només parlen així quan parlen amb algú, sinó que les vint-i-quatre hores del dia també "es parlen" d'aquesta manera, en els seus monòlegs mentals. I com que amb elles mateixes hi estan sempre, tot el dia, aquesta queixa i autocompadiment constants, aquest viure amb aquesta "companyia" tan negativa de forma permanent, els complica encara més la vida.
La Maribel, en canvi, està programada diferent. D'una banda, amb la seva actitud positiva de cara als altres (en lloc d'anar desgranant amb veu llastimosa les seves penes): amb el seu somriure permanent i el riure fàcil, amb la seva lleugeresa, fa que tinguis ganes d'anar-la veient. I, d'una altra banda, com que també "es tracta bé" ella mateixa (en primer lloc, "parlant-se bé"), la seva vida diària, objectivament difícil, li és una mica més fàcil.
