"Sólo cuando el adicto se constituye como sujeto moral (...) es cuando 'se cura'. (...) Aceptarse como sujeto o perderse en un largo discurso de metáforas invalidantes de su voluntad y, por tanto, de su libertad, supone para el toxicómano un dilema fundamental." Guillermo Rendueles (1)
Allò que era del tot previsible que passés, ja ha passat: el Joseph torna a viure al carrer. Ho endevino abans que m'ho digui, quan a primera hora del matí un dia el trobo assegut a un banc, amb la motxilla al costat.
Durant els mesos que ha tingut una teulada no duia mai la motxilla, quan apareixia pel barri. Ara la torna a traginar, com durant els anys anteriors de vida al carrer. M'hi acosto, li pregunto com li va, i amb el seu limitat vocabulari em diu: "Tractament acabat". Sona estrany, aquest "tractament acabat", amb una llauna de cervesa al costat, ja a aquestes hores del matí...
No li dic res de la cervesa, només que és una llàstima que torni a estar al carrer. I ell encongeix les espatlles, i després afegeix que al carrer no s'hi està tan malament, que ja hi està acostumat. Durant el mig any que va estar al centre de deshabituació de l'alcohol, i els mesos següents que ha estat en una habitació que li van buscar els serveis socials, anava net. Ara ja comença a recuperar la pàtina de brutícia d'abans.
Dos dies després passo pel davant del portal on dormia abans d'aquest últim intent, també fallit, de deixar l'alcohol i el carrer. Són poc més de les vuit del vespre, i ja està dormint, damunt d'uns cartrons i embolicat amb una manta. Ha tornat "a la seva normalitat".
D'altra banda, m'imagino que als veïns d'aquest edifici no els deu haver fet cap gràcia especial, que el Joseph hagi tornat a aparèixer, amb l'agreujant, ara, que veig que s'ha posat a dormir a sota dels timbres per trucar als pisos, de manera que si algú vol trucar ho té més difícil. No sé com se li ha acudit. A veure què passarà, si els veïns se'n cansaran (seria comprensible, sobretot tenint en compte el munt d'anys que ja havia estat al seu portal), i llavors haurà de buscar un altre portal o recer.
Suposo que de mica en mica, o ràpid, el Joseph anirà recuperant el volum de cerveses diari d'abans, i qualsevol dia me'l tornaré a trobar amb la mirada perduda, fent esses pel carrer, ben borratxo. I probablement continuarà la seva degradació, i serà fàcil que algun dia algú el trobo mort, a causa de tot plegat, les cerveses, la mala alimentació, els problemes de salut que arrossega, la falta d'higiene, l'exposició permanent a la intempèrie...
El Joseph al llarg dels anys ha tingut força ajudes, que fins ara ha anat desaprofitant, de manera que si ara està un altre cop al carrer, dormint a un portal i bevent cerveses, ell hi ha contribuït, no és només "una víctima d'aquesta societat insolidària".
Però si un dia al final apareix mort al carrer, sol i borratxo, llavors probablement hi haurà algú, o algunes entitats, que ens recordaran que un altre sense sostre ha mort al carrer, i diran que això no hauria de passar.
I en teoria és veritat, però és més complicat. Perquè si traiem d'aquestes equacions la responsabilitat personal, si només hi ha llàstima, llavors el que tenim és una realitat distorsionada (cosa que no afavoreix ni a qui necessita ajudes, ni als organismes o entitats ajudadors).
(1) Las drogas como metáfora tóxica. GOZE Vol. III, nº 9, juny 2000. Recollit també a 'Psicologización, pobreza mental y desorden neoliberal', Irrecuperables, 2022 (al llibre hi ha algunes correccions en relació amb la revista).
