"Si una cosa ha anat malament, sempre hi ha la possibilitat que pugui anar pitjor". El Senyor Murphy
Vaig parlar de la reunió del Santi, l'Adela i l'amiga psicòloga de l'Adela, amb l'objectiu, per pert del Santi, de parlar de la mala relació entre l'Adela i l'Olga. N'explicaré alguna cosa més.
Després del que ja vaig explicar, de cop l'amiga psicòloga de l'Adela diu que l'Olga està cronificada, perquè amb l'edat que té, hauria de tenir més autonomia, més habilitats socials, més seguretat en ella mateixa. El Santi li diu que potser sí, "segons les normalitats generals", però que cada cas és diferent, i que de moment, tenint en compte que la vida de l'Olga és molt difícil (amb un grau de dificultat que elles ignoren, a causa de la seva falta d'informació), cal valorar "que encara està viva". És a dir, que no s'ha suïcidat. Explica que les filles d'algunes persones que ell coneix, amb un tipus de problemes semblants als de l'Olga, s'han acabat suïcidant (un incís: el Santi al llarg dels anys ha tingut sempre interès en conèixer altres pares amb filles com l'Olga, cosa que l'Adela no ha fet).
La resposta de la psicòloga, ràpida, és aquesta: "Així, tu ja et conformes amb què l'Olga no es suïcidi? Amb això ja en tens prou?"
El Santi, bocabadat, calla. Ni tan sols intenta dir el que considera absolutament obvi: que estar viva és la "condició prèvia" per a poder fer qualsevol altra cosa.
Podria explicar altres coses difícils d'entendre d'aquesta reunió, de les diferents que m'explica el Santi. Però ho deixo aquí, perquè, a més, si ho expliqués tot seria molt llarg. Només afegiré una última cosa. El Santi em diu que durant tota l'estona l'Adela va estar callada; d'una banda, no va demostrar interès en què es parlés del tema que en teoria havia motivat la trobada i, d'una altra banda, no va dir tampoc que estigués d'acord amb els punts de vista de la seva amiga. Només va dir, al final, que se sentia molt cansada, desbordada, que ni tan sols acabava d'entendre tot el que es deia. I que, sobretot, se sentia molt trista a causa de la seva mala relació amb l'Olga. Per al Santi, va ser l'única cosa consistent, positiva, de la reunió: que l'Adela, a diferència d'altres vegades, en què ella també deia el que s'havia de fer, "el que havia de fer l'Olga", aquesta vegada no va dir res. Només que estava desbordada, cansada i trista.
Conec molt bé el Santi, i sé que al punt de confiança en la relació amb la seva filla hi ha arribat després de molts anys de paciència, d'aprenentatges "seus", de diferents implicacions en els problemes de l'Olga que al llarg del temps s'han anat encadenant... I també, després d'haver-li dit sempre a l'Olga, de manera molt clara, que ell només l'ajudaria si ella s'ajudava. D'haver-li posat sempre uns límits molt clars, i d'haver-la fet responsable de les conseqüències dels seus actes, unes conseqüències avisades prèviament, si ella no respectava els límits.
De tot això, i d'haver-li anat repetint, de tant en tant, de manera molt seriosa, una cosa fonamental: que si ell, el Santi, de vegades estava trist, aclaparat o enfadat per qualsevol cosa "que hagués fet l'Olga", l'únic responsable de la seva tristesa, de les seves emocions alterades, era ell, no ella. Hagués fet el que hagués fet ella. Per al Santi, aquest era un dels "fonaments fonamentals" de la seva relació amb l'Olga.
Com que, tal com he dit, conec bé el Santi, i alhora conec una mica l'Adela, penso que la mala relació entre l'Adela i l'Olga no és cap casualitat, sinó el resultat, sobretot, de com ha anat actuant ella al llarg dels anys. Dit d'una manera, resumida, i crec que no m'equivoco gaire: considero que tot allò que, en relació amb l'Olga, el Santi ha fet d'una manera, l'Adela sovint ho ha fet d'una altra, moltes vegades del tot o bastant oposada. I sembla una mica normal, que els resultats d'actituds o comportaments diferents també siguin diferents.
D'això és del que volia parlar el Santi amb l'Adela. Aquesta vegada, amb una tercera persona, per tal que fos possible poder-ne parlar de manera serena. I més profitosa. Però no ha sortit bé.
