Hem quedat tres coneguts de fa molts anys. Havíem col.laborat com a voluntaris en una entitat i ara de tant en tant ens trobem i fem petar la xerrada.
Un és mestre, l'altre psicòleg... i jo no soc res. Surt el tema dels abusos sexuals a menors. El treu el mestre, referint-se a les notícies que surten de tant en tant de casos d'abusos en col.legis religiosos. Parla també de la pel.lícula Spotlight, sobre la investigació del Boston Globe dels casos de pederàstia comesos per capellans y ocultats per l'Església a la ciutat. Mostra la seva indignació en relació amb els abusos comesos per religiosos; es refereix a la gravetat dels fets, parla de manera apassionada, rotunda.
Quan s'ha esbravat una mica, li dic que sí, que són molt greus, aquests casos, i encara més greu l'ocultació que històricament n'ha fet l'Església. Però que, alhora, cal no oblidar que aquests abusos són només una mínima part dels abusos sexuals a menors que es cometen. Que gairebé la totalitat passen dins de l'àmbit familiar o el seu entorn.
Afegeixo que, subratllant tant els abusos de religiosos, si alhora no es parla d'aquests altres abusos, o se'n parla poc, el que es fa és afavorir l'ocultació d'aquests altres abusos. Perquè el focus en els primers (amb grans titulars als mitjans de comunicació) fa que quedi poca atenció per als segons (quan se'n parla, sovint és en articles sense titulars cridaners, i en pàgines més interiors). El resultat és que es produeix un "efecte tapadora".
El mestre arrufa el nas. No qüestiona el que dic, però insisteix en el tema dels abusos religiosos. I encara va un pas més enllà: diu que, per a un abusat (per a la víctima), és molt més greu que sigui un capellà, l'abusador, a causa de la seva autoritat moral.
Torno a intervenir. Li dic que és un disbarat, el que ha dit, perquè per a un nen o nena és molt més traumàtic que sigui per exemple el pare, l'abusador. Perquè del pare se'n depèn absolutament, materialment i emocionalment. Que el pare hauria de ser sempre el màxim protector, i quan no és així, el mal provocat en principi és molt més greu.
En aquest punt, el psicòleg, que fins ara no havia dit res, intervé i em dona la raó. De manera pausada, d'acord amb la seva manera de ser, fa una petita intervenció, durant la qual repeteix o subratlla el que abans havia dit jo.
Aquesta conversa, segons com, no té res d'extraordinària. Perquè en segons quins entorns, si es parla d'aquest tema, és fàcil que es manifestin postures com la d'aquest mestre, que posa en el centre "els titulars de la premsa": els abusos dels religiosos. Dic que aquesta conversa no té res d'extraordinària. Però el que aquest dia no es diu, sí.
El que no es diu, el que no diu aquest mestre, és que el seu pare va ser un abusador. Que va abusar, repetides vegades, d'una filla seva, germana del mestre. Jo ho sabia perquè, fa uns anys, ell mateix m'ho havia explicat. I quan m'ho va explicar no va estalviar adjectius desqualificadors cap al seu pare.
El cas era encara més greu. Perquè la mare ho sabia, però callava (cosa que, de manera sorprenent, també passa massa vegades). No només callava, sinó que "va decidir callar sempre".
Molts anys després, quan el marit ja havia mort, la mare va escriure un llibret de memòries familiars. Va pensar que, als seus nets, els podria agradar saber d'on venien. El text que va escriure era un text "tot flors i violes", sense la més mínima referència als abusos. I sense ni una paraula, tampoc, sobre els maltractaments que ella també havia patit per part del marit, de vegades molt greus, durant tots els anys de matrimoni.
L'àvia volia que els seus nets coneguessin "el passat familiar". Però només un determinat passat, i de cap manera aquests terribles episodis. Inclòs el seu silenci en relació amb els abusos que el marit cometia amb una filla (la qual, durant molts anys, va patir importants depressions).
Jo sabia tot això, el dia de la trobada. Però no vaig dir res. Perquè tenia clar que, quan ell m'ho va explicar anys enrere (com a mínim me'n va parlar dos cops), se sobreentenia que no era una informació per compartir.
Parlar amb la gent, escoltar les seves històries, té aquestes coses... que les sorpreses poden ser moltes.
(Si es fa estrany que hagi dit "que no era una informació per compartir", quan ara n'estic parlant, convé recordar, tal com he explicat diferents vegades, que en cada cas valoro el grau d'ocultació que em sembla necessari; per exemple, aquesta vegada podria ser que la trobada no fos de tres, sinó de més gent, i no d'ara, sinó de fa anys, que el mestre no ho fos, que no hi hagués tampoc cap psicòleg, que algun no fos un home sinó una dona, etc.)
