Vaig parlar de la Remei, de la seva vida complicada sobretot a causa de la convivència amb el seu fill (amb un diagnòstic d'esquizofrènia).
Puc anar a veure la Remei, estar amb ella un parell d'hores i gestionar bé la conversa o els silencis durant aquesta estona. Ho puc fer amb una relativa facilitat, malgrat el panorama desolador d'ella i de casa seva.
Alhora, m'adono que si en lloc d'una visita així (un dia molt de tant en tant), estigués cada dia amb la Remei i el seu fill, el Ramon, tot seria completament diferent. Tot se'm faria molt feixuc. Sé que no seria capaç d'estar a l'altura d'aquesta exigència, de mantenir l'estat d'atenció i empatia necessari, una hora rere l'altra, un dia rere l'altre. Un any rere l'altre (una dècada rere l'altra), tal com li passa a la Remei. Potser m'ensorraria, o si no adoptaria automatismes que em desconnectessin i distanciessin de la duresa de la situació. Per tal de poder sobreviure.
De fet, ni tan sols sé si seria capaç de gestionar bé visites de dues hores si fossin diàries, en lloc d'espaiades. Si m'ho imagino, el que sento és por.
És molt diferent fer de passavolant que estar sempre al peu del canó d'una història d'aquesta envergadura, tan enrevessada i esgotadora. El paper de visitant és fàcil: fas la visita, i després t'acomiades i te'n vas. T'alliberes, aquesta és la sensació que tens quan marxes. Una sensació meravellosa, i que alhora t'incomoda, com si fossis un fugitiu...
Aquesta reflexió i aquesta sensació m'acompanyen quan vaig a veure la Remei, o quan cada setmana vaig a veure l'Elisabet (d'ella n'he parlat altres vegades, viu en una residència psiquiàtrica). O quan, de manera més irregular, de tant en tant vaig a veure alguna d'aquestes persones que conec que tenen vides difícils. Faig la visita i me'n vaig, és fàcil.
Posats a imaginar, sobretot el que em costa més és imaginar-me a mi mateix amb un cap complicat com el d'aquestes persones, caòtic, de vegades delirant, paranoic, impulsiu, o de vegades a dins del pou d'una depressió, captiu en general de grans sofriments emocionals...
Si intento fer aquest exercici radical d'empatia, el resultat més tangible és que se'm posen els pèls de punta.
Aquesta sensació "de pèls de punta" m'agrada mantenir-la accessible, recuperable, sobretot quan penso en les vides d'aquestes persones. Em sembla imprescindible de cara a poder entendre "una mica" la dificultat de les seves vides.
