És habitual sentir a dir a una mare que el pitjor que li podria passar seria que se li morís un fill. Però potser encara hi ha una cosa pitjor: que el teu fill et mati (com el cas que vaig explicar). El que passa és que és un escenari en el qual ni s'hi pensa, de tan improbable.
En aquesta segona possibilitat si hi penses només hi pots pensar així, "com a possibilitat", ja que com a realitat és impossible: a partir del fet consumat (la pròpia mort) no és possible pensar.
Però, i com a possibilitat? Com a possibilitat llavors són dues les coses que pots pensar: d'una banda pots pensar en la teva "desaparició", i d'una altra en l'estat en què quedaria el teu fill, condemnat a conviure amb el pes del record de l'homicidi o assassinat que hagués comès.
¿És el pitjor, que se't mori un fill, o és "encara pitjor" que et mati i que, a banda de la teva desaparició prematura i violenta, ell es vegi obligat a viure cada dia de la seva vida amb aquest pes?
Hi ha un altre possible escenari o dilema també trasbalsador: què és pitjor, que es mori el teu fill o que mati algú, qui sigui? Tu ara no ets la víctima, però "saps la barbaritat que ha comès el teu fill", i has de viure amb aquesta realitat.
Recordo fa uns anys les declaracions del pare d'Anders Breivik. El 2011, Anders Breivik (32 anys) va matar 77 persones, la majoria estudiants, en una illa noruega. Deia el pare, si no ho recordo malament, que tant de bo el fill s'hagués matat ell, en lloc de fer aquella carnisseria (no recordo que fes cap referència als pensaments o sentiments de la mare).
És morbós o malaltís, parlar d'aquestes coses? A mi no m'ho sembla: saber que el Marcel ha matat la seva mare (com ja vaig explicar), m'ha posat davant del nas aquest tema. Per a mi el del Marcel no és un cas "llunyà": a la Neus, la seva mare, la coneixia una mica, hi havia parlat alguna vegada, i sobretot n'havia sentit a parlar molt, d'ella i del seu fill.
Jo no sóc una mare, sóc un pare. I si faig l'exercici de fer-me aquesta mena de preguntes pensant en mi i el meu fill, si em responc tinc molt clar que preferiria que ell es matés abans que em matés (o que matés algú). I no perquè, si el mort fos jo, em preocupi acabar de manera precipitada la meva vida (tot i que encara hi estic ben a gust, vivint). Però la possibilitat de "desaparició" no m'inquieta.
En canvi, el que si em generaria malestar seria imaginar-me el meu fill havent de viure amb el pes d'haver-me matat (si és que segueixo fent aquest exercici d'imaginació, ja que no tinc cap motiu per pensar-hi com una possibilitat real). De fet, si segueixo amb aquesta mena de divagacions, crec que en un hipotètic cas així ell (el meu fill) no ho suportaria, i també s'acabaria matant.
No sé quina vida li espera al Marcel (a banda del seu gairebé segur pas per la presó) però no serà de cap manera una vida fàcil, la seva. Això si és capaç de viure-la, amb el pes immens a l'esquena de la mort de la seva mare, amb el record d'haver-la llançat per la finestra.
