L'Andreu li ha dit a la seva filla que si han d'anar els dos junts a algun lloc no vol que ella vagi mig despullada, amb escots desmesurats fins al melic, sense sostenidors, els pits mig desbordats, els mugrons ressaltats per la prima roba elàstica del presumpte vestit i amb una minifaldilla tan mínima que ni tan sols li tapa del tot el cul.
Li ha dit que si vol anar així, ell no hi pot fer res. Però que el que sí pot decidir és que d'aquesta manera no va amb ella, perquè ja n'està tip.
La filla de l'Andreu és major d'edat, té vint anys i viu pel seu compte, en teoria independent. Té un cos sensual, rotund, amb una petita cintura i alhora un cul i uns pits prominents. De manera que quan a sobre va tan poc vestida crida bastant l'atenció.
La filla és adoptada, d'origen caribeny, no s'assembla en res a ell. Quan l'Andreu va amb ella pel carrer s'imagina que hi ha gent que deu pensar qualsevol cosa menys que són pare i filla. Perquè tot lliga: ell gran, i ella tan jove, exòtica i provocativa. L'Andreu s'adona que hi ha qui el mira amb reprovació, alhora que hi ha homes que se la miren a ella de manera libidinosa. L'incomoda tant una cosa com l'altra.
L'Andreu no només està tip de provocar aquestes mirades, i de "pensar en el que pensaran", sinó també de tenir a casa la seva filla "tan poc vestida" quan hi va de visita. Li desagrada profundament. I també ha decidit que d'aquesta manera no la vol a casa, i que per tant, si la filla hi vol anar de visita ha d'anar "vestida normal". En cas contrari, li ha dit, no cal que faci visites.
A aquests canvis (condicions) de l'Andreu la filla hi ha reaccionat rondinant una mica ("antiquat", "mira com ets", etc.), però ha cedit, i ja té clar com ha de vestir-se si vol anar a casa del pare, o quan vol que ell l'acompanyi on sigui.
En gran mesura ella ha cedit "pel propi interès", perquè encara que visqui independent, segueix sent molt dependent, tant materialment com emocionalment. De fet, és molt possible que la filla en el fons hagi agraït al seu pare aquesta exigència, encara que ella no ho hagi verbalitzat, ja que complir aquesta exigència segurament l'ajuda a normalitzar una mica la seva vida.
És una petita normalització, perquè el que cal normalitzar és molt més: la filla de l'Andreu està diagnosticada de TLP (trastorn límit de la personalitat), i aquest detall del vestuari de fet no deixa de ser només això, "un petit detall", ja que els reptes i riscos als quals ella s'enfronta a causa de les seves desregulacions emocionals són d'una immensa envergadura.
De vegades, en els pitjors moments, el repte de la filla és enfrontar un dilema tan bàsic com aquest: segueixo viva o em mato?
